Estem de vacances?

No ho crec pas. Jo com a mínim estic de vacances i continuo pensant en com podria impartir les classes de dibuix tècnic. Com podria plantejar d'una manera constructivista una classe de dibuix tècnic? Com de lluny semblen les classes del CAP! No estic pas content, em semto potser una mica trist pel fet que no hagin pogut anar més enllà les trobades dels "Domingueros". No és pas una mala iniciativa, però, a vegades, sembla impossible fer que un grup de gent es mogui en un mateix sentit (si això passa amb un grup de gent que es troba dins d'una aula, imaginat amb un grup de gent que ha perdut el vincle de l'aula). Tinc en el cap aquestes preocupacions i a més a més, tinc al cap el fet d'haver-me apuntat a la borsa d'interins. Bé les coses estan així. Només em resta per una banda continuar caminant i per una altra ser pacient i esperar. En quant a les classes de dibuix tècnic m'agradaria implementar les TIC. D'alguna manera ho tinc, més o menys, situat, encarat, però resta el més important: passar-ho a la pràctica.

Oposicions, llistes d'interins o...?

Hi ha gent que s'està preparant les oposicions, jo no puc encara fer-ho. Potser més endavant. Presentar-se i aprovar-les crec que serà fruit de moltes variables. De moment el que em preocupa ésl el fet d'apuntar-me a llistes. Ja fa temps vaig estar apuntat només calia ser llicenciat i ja està. Ara penso que això ha canviat. La resolució pel curs que ve ja està a la web és aquesta. Molta lletra i molta paraulota. De moment no han obert les llistes així que només hem d'estar atents i esperar. Ser pacients. L'altre dia vaig trucar al Departament d'Educació i ells mateixos em van dir que només era qüestió dies que obrissin les llistes, que no deixès de mirar la plana web. Ara mateix tinc una finestra oberta amb la plana del Departament d'Educació. No han penjat res encara. M'ha sorprès que els nostres tutors es sorprenguessin de l'opció de molts de nosaltres de no prendre el camí de la docència reglada. És l'opció més conseqüent, l'opció que molts d'ells no entenen. Fa uns dies vaig anar a gravar una entrevista a una senyora, no entenia el perquè feia allò sense treure un benefici monetari, econòmic. Aquesta filosofia de treure diners de tot arreu ens ha dut fins a la situació actual. Canviar la manera de pensar, la manera d'ensenyar i canviar els continguts que es donen és essencial. Però sembla que els nostres tutors i les nostres tutores no ho han vist encara. Potser no estan preparats.

Encara continuo aquí. La creativitat i la Suzanne Furlan

Inspiració i idees aparèixen quan la gent comparteix els seus coneixements i les seves descobertes. Doncs bé, a la sessió de la Suzanne Furlan ens va dir que miressim un vídeo d'un tal Sir Ken Robinson. Realment mostra, evidencia que la creativitat ha estat eliminada com d'altres capacitat de l'ésser humà de l'escola. Arribats a una edat només ens interessem pel cervell, per omplir de continguts aquest calaix i ens despreocupem de la resta del nostre cos. Què passa amb la dansa? Què passa amb el teatre?

Ja s'ha entregat el Diari de Camp.

Només em resta dir una cosa sobre el diari de camp: aquest no és el meu diari de camp. El meu diari de camp és aquest i molts més. És dues llibretes, múltiples fotocòpies, més blocs, llibres, textos i un intent de diari de camp, on havia abocat textos del bloc i textos sobre paper, anotacions i més coses. Finalment, el diari de camp és moltes coses, difícil de fer un compendi de tot això.

diari_de_camp1

Publish at Scribd or explore others: School Work safety sports

Aquest era el projecte de diari de camp sobre paper, es va quedar així.

La unitat didàctica

Unitat didàctica fotografia4

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research memoria unitat didàctica de

Sequencia VICTOR

Publish at Scribd or explore others: literature hugo

Traspas La Classe

Publish at Scribd or explore others: Essays & Theses School Work fotografia tradicion traspàs tecnològic

Freinet, Célestin. La escuela moderna francesa. Una pedagogía moderna de sentido común. Las invariantes pedagógicas.

Aquest llibre, d'en Célestin Freinet, va caure a les meves mans per casualitat. El meu pare li agrada anar a la biblioteca i allà tenen un racó on desen llibres que no els volen més (?). I ell de tant en tant agafa els que li poden interessar o ens poden interessar a nosaltres, els seus fills o familiars. Aquest me'l va donar per la meva companya, que com ja he mencionat és professora substituta d'història. Jo el vaig fullejar just al principi del curs del CAP. I quan més sentit ha tingut ha estat ara cap a final, quan hem hagut de preparar la problemàtica emergent de centre. Durant aquests dies vaig trobar una pàgina dedicada al món de la docència als Estats Units (http://www.edweek.org.) Ara mateix acabo d'anar a la plana web i han restringit l'accés; tan se val jo vaig capturar el text i l'he penjat a l'entrada on comencem a fer el treball sobre la problemàtica. Doncs, reprenent el fil, allà en aquella discussió portada per tres experts amb uns quants docents i professional de l'educació, vaig trobar el nom d'una pedagoga de principis de segle, la senyora Maria Montessori, en Freinet va ser contemporàni a ella i ambdós van posar els fonaments d'una nova pedagogia on el centre sobre el que es posava atenció es traslladava dels coneixements als nens i nenes. Tots dos es van fixar en quines eren les maneres de poder apropar-se als nens i nenes, tots dos van veure que no se'ls podia imposar res i que el millor camí era trobar materials i tècniques perquè ells i elles desenvolupessin les seves capacitats. Montessori es va dedicar a aquells nens i nenes que fins llavors se'ls excloïa del sistema educatiu o bé perquè els consideraven deficients o bé perquè els consideraven "ineducables". En canvi, en Célestin Freinet es dedicà a la docència a les escoles rurals més preocupat per tot allò que es tractès a les aules tinguès una aplicació en el món real. Es va preocupar molt en introduir les noves tecnologies (la linotipia, els projectors i càmeres de cinema i els discos) a les aules. Allò que més m'ha interessat són les seves invariants que les considera com a tècniques i com a mètodes, ja que ell diu que les tècnique es poden adaptar a diferents contextos i es poden actualitzar a diferencia dels mètodes. "En la complejidad de los temperamentos, en el embrollo de un medio en el que se cruzan y se superponen las pistas más caprichosas, he tratado de hallar algunas de las reglas sencillas y eternas de la vida." (Freinet, Una pedagogía moderna de sentido común, pàg. 120). Dintre d'aquest llibre hi han tres apartats dedicats a la manca de set: "El caballo no tiene sed: ¡pues canviad el agua del estanque!", "Provocar la sed en el niño" i "Primero hay que hacer brotar la fuente".

Si haguès de mostrar tots els textos que tinc en PDF

No tots els textos que surten a l'imatge que es troba sota aquestes línies me'ls he llegit, però gairebé tots. Són textos variats que van des dels simples articles que et pots trobar als diaris digitals com aquells que he pogut trobar al cercador del Google acadèmic.


I si els poguès quantificar en quantitat d'informació doncs ocupen aquest total de 82, 3 MB. És curiòs


Si he d'escollir un de tots aquests textos em quedaria amb el text sobre els fundaments de la fotografia digital. A arrel de la preparació que vaig haver de fer de la classe teòrica em vaig haver de llegir diversos textos per posar-me al dia dels avenços tecnològics que ha sofert

Inger Enkvist contra el constructivisme

Ja ho sé sóc un alarmista però ara que estic revisant les meves notes, els meus diaris de camp en paper, aquells que portem que no estan ordenats ni classificats i on aboquem tot el que ens trobem, i també estic revisant les entrades més antigues, m'he trobat que en una entrada del bloc d'un professor de secundària hi havia una entrada dedicada a aquesta senyora. De fet jo la vaig conèixer un cop que vàrem parlar del constructivisme com una alternativa pedagògica a les aules. Doncs bé, en aquell moment jo vaig dubtar de si el constructivisme era tan bo com semblava i per aquesta raó vaig fer una cerca per trobar veus crítiques i les vaig trobar encarnades en aquesta dona: Inger Enkvist. Sembla ser que fa poc, per ser més precisos l'11 de març, havia estat convidada a fer una valoració de la LEC. La introducció és interessant. Parla, oh, sorpresa, de la motivació dels docents i que enlloc del text de la proposta de llei no troba ni la formació de qualitat dels professors, ni la motivació que és necessària.

La tempesta "perfecta"/ La "classe" perfecta

Entenem un grup/classe amb el síndrome de “la tempesta perfecta” aquella que té un alumne immigrant que no sap castellà i per descomptat català. Tens també un nen violent que pertany a una família desestructurada. A més a més, hi ha un nen que pateix bullying. En general cap dels nens té un ambient familiar procliu a portar-los a museus, cinema o teatre. Un ambient on la cultura tingui un cert apreci, no es llegeix. Dins d'aquest batibull tenim un grup d'alumnes que sí tenen interès per estudiar. Com ens podem repartir? A qui li dediquem més temps?

Mal d'Escola, Daniel Pennac

Hi han llibres, com les pel·lícules, com les sèries, etc., que esdevenen icones i referents d'un moments. Amb el pas del temps o es mantenen o desapareixen. Aquest professor que mai ha estat reconegut per la seva mare com a tal, com persona que s'ensortirà a la vida, que és una veu reconeguda al món de la pedagogia a França i també a l'esfera política, m'ha fet rememorar passatges propis de la meva vida com estudiant. Els meus fracassos que potser no han estat tant meus com de la societat i un sistema pedagògic. La meva incapacitat per entendre les matemàtiques i les maneres, la performativitat, portada a cap pels professors a l'hora d'ensenyar aquesta matèria. No sé com seran les meves classes però allò que sí que tinc clar és que quan tingui davant als estudiant sabré amb qui estic parlant.

"A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració dels exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen."

Els fantasmes han tornat. Jo vaig ser un estudiant mediocre, un estudiant que les matemàtiques el van torçar les expectatives, que potser haguès pogut estudiar arquitectura, qui ho sap això? Però no vaig poder perquè les matemàtiques no les vaig entendre. Però a la resta d'assignatures m'ensortia fins que vaig arribar a l'institut i vaig haver de repetir segons de BUP, quan encara no s'havia fet la reforma. Sí vaig repetir, però al cap dels anys em vaig treure Comunicació Audiovisual. Això algú ho pot entendre? Ho passes molt malament quan una cosa no l'entens. Amb tots aquests anys com estudiant em vaig trobar un dia un professor d'anglès que va venir de l'Autònoma ha fer una conferència, mentre estudiava anglès a l'EOI de Drassanes. Va començar a explicar i es va aturar i va preguntar si l'enteniem. Alguns va dir que no. Llavors, ell va respondre en anglès "Dèu ser que jo m'explico malament".

La problemàtica emergent, la presentació i el treball en grup.

La problemàtica emergent
My Winter Shoes Rest in Summer

Publish at Scribd or explore others: Presentations & Spre blogging motivation

Això és el que ha quedat de la sessió? Tan de bo. Això és fruit del treball en grup, aquest és el tema que hem tractat, aquesta ha estat la manera de com hem treballat i hem ensenyat la problemàtica. Per tots aquells que hem fet les pràctiques ha estat molt dur treballar en grup i no per treballar en les petites unitats que s'han anat fent sinó en els grans grups que hi ha a cada centre.

Li dono voltes a la performativitat i a l'agència.

És molt dur treballar en equip i més a aquestes altures de curs. Totes les companyes del grup estan esgotades. Però el proper 14 d'Abril hem de fer la presentació de la nostra problemàtica emergent. Ja he fet esment del concepte sobre el que treballem la performativitat i tancar el seu abast semàntic, definir la seva extensió s'està fent molt dur. A la darrera reunió vam estar discutint de si unes pràctiques eren o no performatives, la Marina no entenia que entrar en una classe i demanar als alumnes que obrissin el llibre de text per una pàgina i comencessin a llegir es pogués considerar performatiu. La Cèlia deia que sí, que allò era perfomatiu, però potser de baixa intensitat, que potser era poc efectiu per aconseguir allò que tant ens preocupa: motivar a l'alumne. Així que allò performatiu pot tenir moltes maneres de presentar-se a l'aula, pot ser interpretat des del docent de moltes maneres, però el que sí que queda clar és que la finalitat sempre serà la mateixa encendre una guspira en l'interès dels estudiants. A vegades, ens oblidem que nosaltres encara som alumnes, que encara estem fent dinàmiques de grup, treballs en grup, per, finalment, algú avaluar-nos. Només ens trobem en el principi d'un camí, tot i que la nostra vida d'estudiant ha estat de les més llargues.

Motivació, motivación, motivation

Publish at Scribd or explore others: School Work motivation motivación

Revista_Escuela

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research performativitat performatividad

Aquests són uns textos que ens vàrem passar entre nosaltres per poder anar tancant els límits semàntics de performativitat.

El bloc, els blocs, com són, què són,...

Tinc clar que el bloc pot esdevenir una gran eina pels docents. Però el problema és que potser veig el bloc com una solució perfecte. Així que he intentat reflexionar sobre com implementar-ho al treball de les aules. En base a la nostra experiència individual i la nostra experiència de grup crec que pot ser significativa si més endavant la podem compartir amb la resta de companys i companyes del CAP. A arrel del concepte d'agència crec que l'hem de tenir com la primera màxima a portar a cap si ens plantegem el fet d'emprar-lo com un eix sobre el qual també vertebrar les nostres classes. Així el bloc no ha de respresentar una càrrega afegida pel docent sinó que ha de ser compartida amb els alumnes. Però aban de començar a posar-se en marxa hem d'entendre que tots aquests projectes, totes aquestes idees han de seguir un procés. També s'ha d'entendre que els blocs no són la panacea, només són una eina més, molt llaminera, però que sense una coherència es pot quedar en un resultat estèril. La temporització ideal d'un bloc és el d'una avaluació. Però s'ha de deixar molt clar que és una eina de tots, del grup, i potser s'ha de crear una xarxa o un pont entre allò que es fa i mostrar-ho al bloc. Per aquesta raó ha de quedar molt clar que allà s'anirà mostrant el procés de la classe. En les nostres pràctiques vàrem errar en aquest punt perquè una manera per comprometre'ls haguès estat que a cada sessió, com va suggerir Cèlia en una reunió de grup o com volien fer el grup de l'IES Maragall en la seva proposta per la problemàtica emergent, un estudiant la resumís al bloc. Cada sessió quedaria registrada a mode de contracte. Per aconseguir això tots els estudiants han de poder tenir accès al bloc. A nivell de privilegis han d'estar a la mateixa altura que la professora o el professor. És a dir que han de tenir la capacitat de manipulació del bloc, de gestió de les entrades i de tot allò que allà es pengi. Hauran, llavors, de treballar en equip i s'hauran d'amotllar a les decisions de la majoria. Això exigeix més temps, més dedicació.
El bloc s'ha d'entendre com un llibre, un diari, una ràdio o una televisió, com qualsevol mitjà de comunicació. El grup serà responsable i s'haurà de fer responsable del contingut que es publica (la web 2.0). Aquí fem un pas més i arribem a conquerir un espai més enllà de l'aula, amb totes les seves conseqüències i responsabilitats.

Allà on diu fill diguem que posa estudiant i allà on diu pare o mare diguem que diu professor o professora

He llegit aquest article i fa temps que penso que molts cops, tot i no ser els nostres fills, els estudiants es comporten com a tals i nosaltres com els seus pares.

Un projecte educatiu a l'Illa

Avui he rebut un mail de l'Anna Vilarrúbias la coordinadora de l'Escola Illa. Ja fa més d'un mes que vaig plantejar-li un nova via per ofertar al centre: el coneixement i pràctica dins l'àmbit de l'audovisual. Des de llavors han passat els dies i estem negociant una dia per trobar-nos també amb el cap d'estudis. Sembla difícil trobar-li un lloc, però crec que si no és possible és només, com sempre, per qüestions burocràtiques i voluntat de les persones.


Ver mapa más grande

Estarem en contacte. Només em resta dir una cosa, des de la darrera sessió, on la Montse Cortadellas va presentar tota la seva feina, he estat barrinant em va remoure moltes coses. Des de llavors m'estic plantejant les coses d'una manera diferent. És a dir no tinc

L'Avaluació. Les notes i de com ens pot afectar un número.

No estic gens content amb el dia de les notes. Aquell dia que temia tant en el que el professor em donava un resultat de la meva feina. De com ha anat només puc tenir dues idees clares: hem estat molt estrictes, però la nota és el resultat meditat i valorat per un seguit de notes i els/les estudiants, en aquest cas, el nostre grup, tenien una idea equivocada de nosaltres, s'esperaven tenir una nota més alta o, millor dit, que nosaltres valorèssim amb una mica més el seu treball. Un cop repartides les notes i els comentaris algunes d'elles s'han enfadat. Molt bon "rotllo", al principi, però ara sembla que els ha caigut a sobre com una gerra d'aigua freda la nota. No s'ho esperaven. Nosaltres no havíem de demostrar res, no havíem de mantenir un llistó de res, erem nous i podíem fer allò que volguessim. Però m'ha semblat que tot el grup s'esperava una altra cosa. Tot i que durant totes les nostres classes els volíem fer un seguiment, però sembla que allò de fer els treballs i els últims esforços es deixa pel darrer moment. Ningú, i quan dic ningú, ha reaccionat fins a l'últim moment. Hi ha estudiants als que els pot funcionar, però en general aquest grup no ha treballat tot el que havia de treballar.
Tenir els criteris des del principi molt clars ens ha ajudat per tal de poder aconseguir una nota final. Quantes més notes, més fàcil és aconseguir una nota més matissada. Marina no era força partidària d'avaluar, però desgraciadament és obligatori. Però sembla que estiguin acostumats a ser avaluats, a que aquella pressió de la nota els faci estar atents. Així que vam decidir avisar-los mitjançant cartells de participar al bloc, una extensió de la pròpia aula i el laboratori. Els vam oferir poder mantenir un contacte més estret via correu electrònic, però no va ser fins les darreres sessions que van agafar el costum d'enviar-nos material per internet. En realitat, no sabem a que es pot deure la seva inactivitat. Només gairebé obligant-los posar-se davant de l'ordinador podíem aconseguir una resposta seva. I aquestes són algunes d'elles.

Sessió n. 19. La performativitat o de com complicar els conceptes, les metodologies i la vida

És agradable quan pots llegir un text i entendre-ho tot. L'altre dia, aquest dimarts passat (17/03/09), vam fer una reunió per marcar el territori on ens podem moure tots els del grup dins de la problemàtica emergent. Tenim una idea clara sobre la que hem de treballar: la manca de motivitat. I una altra idea que seria la performativitat, o allò que hem de fer o estratègies que hem de portar a cap per tal d'aconseguir una motivació. A la reunió hem decidit que entre tots hem de decidir una definició d'aquest dos conceptes.

A la recerca de la teoria. Quan la pedagogia i la pràctica no es troben.

De veritat estic sorprès per tota la quantitat d'informació que ens han pogut aportar tots els professionals que han vingut a cada sessió, però no és tanta la quantitat com la qualitat, la diversitat de punts i sobretot la creativitat implicita en molts d'ells. Són professionals que han volgut fer d'una altra manera, cadascú i cadascuna a la seva manera. És per això que l'article del Moreno em va sorprendre molt, em va fer enfadar i fins i tot revoltar-me.
Què hem de repensar? Molt interessant el plantejament, molt interessant el quadre, molt bones intencions. Però on són les solucions? En comptes de repensar per què no fem una altra manera d'educar. Fem-ho. Senyors, senyores, són molt còmodes, és molt fàcil donar solucions. Així tots podem arreglar el país. Així podem tots arreglar el sistema educatiu. Des d'una cadira, podem arreglar el sistema. Escrivint meravellosos textos. Quants d'aquests estan a les trinxeres? Moltes i molts, professores i professors estan "cremats" i es queixen per sistema, el sistema els ha matxucat, triturat. Tots aquests estan per innovar? És molt dur, massa exigent, això ja no va amb ells; no poden, per poder, ni repensar l'educació. Sistemes alternatius, modes alternatius, gent alternativa, educació alternativa, tot alternatiu, on són els pares alternatius amb els alumnes alternatius? Aquells que es volen arriscar a fer experiments amb els seus fills? Qui vol sortir dels canals oficials per fer provatures? Massa preguntes que el text no ha estat capaç ni de mostrar un bri d'esperança, un camí real per anar cap a nous territoris. Em sembla que el "fatxenda", o "fatxa", del text que la companya Glòria, ens va presentar, tot i ser el que és té una mica de raó, com sempre, ni tot és negre, ni tot és blanc. Què passa? Hi han teòrics que fa anys que no s'han apropat a les aules? Sí. Però el problema és, segons crec jo, moltes vegades, la manca de voluntat. A tots els IES trobem professors que es regeixen pels mateixos continguts, currículums, ... i a l'última sessió vam veure que semblen mons paral·lels. Què o qui canvia? Els professors? Els alumnes? L'Entorn social?

L'Avaluació. Un cop ja s'han entregat tots el treballs o gairebe tots.

El divendres ens van donar els treballs que faltaven. Dimecres es van entregar gairebé tots, menys 3 persones. Vàrem estar discutint, per veure què podíem fer. Durant la preparació de la classe la Marina i jo vam estar pensant què podíem fer en el cas que no ens entreguessin el treball. Li havíem donat moltes voltes i fins i tot havíem pensat que no ens ho entregués ningú. La situació va ser la que he escrit més amunt: tothom menys tres. A la manera de la professora Planellas vàrem dir que tothom col·loquès el seu treball a sobre de la taula els vam escampar i va quedar pal·lès que algunes persones no havien entregat el treball. Vam posar en comú aquest problema i vam demanar què es podia fer. Quin greuge comparatiu era allò per la resta de companys? Com és que hi havia hagut gent que sí l'havia entregat i d'altre no? Tot això va servir per nosaltres i per a ells vàrem fer veure que havíem tingut un compromís amb ells i elles, i això havia de ser recíproc. Els havíem fet un seguiment, havíem contestat els seus mails, havíem estat disponibles. Tot això haguès estat millor fer-ho amb més temps, treballant amb ells i elles més temps. Al final tot és una qüestió de temps.

Caminant. Conversant.

Els peripatètics (περιπατητικός) feien passejades a les seves escoles dins d'un pati que li deien peripatoi. El trànsit ajudava a entendre les reflexions que feien. Anys més tard Richard Long, ens fa caminar al llarg de les seves obres. Hem discutit durant aquest trajectes molt i la veritat és que ha estat un altre diari de camp que m'hagués agradat reflectir. En general, em sembla que aquest diàleg no és duu a terme entre els professors. Només es troben a les seves reunions de departament i poca cosa més. Dubto que sigui probable que pugui mantenir un mateix contacte amb els companys de departament en el futur.


Ver mapa más grande


Ver mapa más grande

Sessió n. 18 Montserrat Cortadelles. Projectes i més projectes.

A part de ser artista i docent, has de semblar-ho i la Montserrat Cortadelles ho sembla. I per a mi també ho és. M'explico, la seva feina ha estat un cúmul d'esforços i sacrificis per fer allò que li agrada, però anant per la via més difícil, l'alternativa que ningú agafa, aquella que tots evitem. Així que ha hagut d'aprendre a fer les coses i que, a més a més, arribin a tothom. Feina de formigueta, però que serveix per fer entendre allò que fa. Jo no sóc gens teòric, no sóc gens del negre sobre blanc, sóc més de "fem-ho", sóc més pràctic. Per això m'ha agradat els seu plantejament de mostrar que la pràctica pot arribar a presentar-se a les aules i fins i tot semblar interessant pels docents i els alumnes.

El Bloc i els Cartells

El bar. On són els límits de l'institut?

A l'institut no hi ha una cantina. No tenen espai. De fet el tenien, però el van haver de dedicar com espai docent. Així que tots els estudiants que poden sortir de l'institut acaben en un mateix lloc. Són com una petita mina per l'amo d'un bar que està al costat del centre. Allà acaben tots perquè allà hi va tothom. El pati no és que sigui un espai gaire acollidor. Està molt brut, molt brut.


Ver mapa más grande

El dia que la Marina va fer classe.

Havíem discutit de quins errors havia comés a la meva sessió. Vam veure que sobretot l'espai estava en contra nostra. Així que la Marina va decidir fer un canvi a la disposició de les taules i les cadires. La seva classe ha estat amb pujades i baixades. Ja li he comentat un cop que hem sortit: al principi molt engrescador, després s'ha baixat el ritme i finalment ha tornat. M'ha agradat molt la "performance" que ha fet al principi. M'ho apunto com una cosa a fer, com una obligació a practicar. Totes i tots s'han quedat com descol·locats, per començar amb la disposició de les cadires i la taula, i després amb la manera de fer, de presentar el tema. Només una cosa li he volgut remarcar i és que ho odio: el powepoint no serveix per posar parrafades. S'han de posar ítems molt destacats, no extractes de textos, no cites quilomètriques. Però m'ha agradat molt la manera d'enganxar als estudiants.

En quant als espais. La biblioteca.

A la biblioteca de l'IES Vallès estudiants que volen fer treballs es barregen amb els alumnes castigats.

A la biblioteca normalment es reuneixen els estudiants per fer treballs. Normalment són aquells que estan cursant l'ESO. De tant en tant, ve un noi que és discapacitat i una noia l'ajuda a portar endavant totes les tasques i feines que li van encomanant els professors. D'altres es fiquen en un cublicle on hi han cinc ordinadors per treballar. El més habitual és que els utilitzin per connectar-se a internet. Les biblioteques sempre m'han semblat uns bons llocs per reunir-nos i treballar en grup, però el fet que haguem de parlar en veu baixa no permet, molts cops, compartir els nostres pensaments. A part d'aquestes tasques, de tant en tant, quan s'han de reunir tot els professors per debatre, com ho han fet darrerament, temes que els concerneixen a tots (el PEC), fan ús d'aquest espai. Sembla ser que estan molt limitats a nivell d'espai. Un altres usos són, per exemple, l'espai on van a parar tots els expulsats i és on han de rehabilitar-se. A vegades, com es pot veure en el dibuix, algun estudiant es queda adormit. Què no ha dormit prou aquest nen? Els llibres els envolten, però s'han quedat obsolets, alguna vegada, algú s'apropa als prestatges i agafa un volum d'una enciclopèdia. Si t'apropes i et fixes molts llibres parlen de la biblioteca i com es considera aquest espai dins del centre. Els Estats Units s'estan plantejant quins ha de ser el seu paper ara i en el futur. És més, han entès quin paper juga la xarxa i la informació que allà s'hi pot trobar.

Stephanie Rosalia, una bibliotecària de la Escola Publica 225 de Brooklyn, ensenya coneixements sobre Internet.

Per aquesta raó, se suposa que els mateixos centres han d'aconseguir promoure una nova cultura dels espais que s'han fet servir fins ara com a magatzems de llibres, els quals, la major part d'ells, s'han quedat obsolets.

Les classes. Una classe de 2 n. de Batxillerat d'Història del Cinema, a tall d'exemple.

Per començar la classe tothom té unes fotocòpies que les ha repartit la professora. Quan vam començar i vam tenir el primer contacte li vaig comentar que havia treballat molt durant l'estiu per preparar aquell material i ella, la professora, em va contestar, "què et penses, jo treballo molt." La veritat és que jo sóc molt dolent i abans de tornar-nos a veure, durant les vacances de Nadal, vaig fer una petita comprovació. Sempre, sempre, m'han agradat els/les professors/es genuïns/es aquells/es que quan em parlaven sabien de què parlaven, no suporto aquell/a que enganya i si a sobre l'enxampo no el puc perdonar. Pot ser un/a manta, però sigues decent no enganyis, prepara't les classes, curra't-ho. Però resulta que només fent una cerca del text que havia donat vaig trobar tot el material que havia repartit com seu penjat a internet. Resulta graciòs que unes quantes sessions més tard va venir a fer-nos una sessió l'autora de tot aquest material: la professora Monste Planella.

El material que utiliza és el següent:

1. Fotocòpies
2. Videos del Youtube
3. Un vídeo de l'Edu3

La classe és directista, els estudiants d'una manera pacient van assimilant les "explicacions". Més o menys, quan comença la classe, es prepara el material, és a dir els videos. El primer vídeo que mostra és un sobre la història del cinema. Sempre m'han cridat l'atenció aquells documentals que volen abastar molt, s'acumula tanta informació que mai se sap què ha quedat de tota ella. Així que la professora no ha fet cap mena de reflexió. L'ha posat i ja està. Quins sediments es queden i quins marxen? Un cop acabat el documental s'inicia la part més activa pels estudiants: llegir les fotocòpies que ella els ha donat. Van llegint paràgraf rera paràgraf i de tant en tant s'aturen per veure fragments de les pel·lícules que estan en negreta. Em sento com tots els/les estudiants de la classe confòs, no entenc el perquè d'aquesta manera fer. Veient un fragment del Napoleó d'Abel Gance no entenc per quina raó no fa la simple comparació amb la sèrie de 24 i parla de la multipantalla.

Napoleó d'Abel Gance, 1927

24, Fox Channel, Setena temporada, 2009

No sé, crec que podria haver fet una història de la tecnologia del cinema i de com aquests avenços tècnics s'han anat incorporant en el llenguatge cinematogràfic.

Sessió n. 15. Planificació i intervenció educativa. La construcció d'un projecte de treball.

La sessió amb Montse Planella. No va ser gaire existosa en nombre de gent però va ser molt profitosa per mi. Entenc que molts cops, alguns dels companys dels que allà ens trobem hagin fet molt del contingut que ella ens va mostrar, però jo literalment vaig “flipar” amb la seva capacitat de poder crear unitats didàctiques. I potser el que més controlava era els trucs per crear dinàmiques, la manera de treure el màxim profit a una activitat d'allò més senzilla. Era interessant com un mateix plantejament anava d'un curs a un altre i de com es podia plantejar segons el tipus de matèria. Queda clar que la interrelació entre les arts entre els llenguatges tradicionals (pintura i dibuix) s'interrelacionen amb les arts més modernes (fotografia, cinema i vídeo) i ella ho feia veure d'una manera “simple”. Tot era una qüestió d'experiència o una barreja d'anys i de mirada lúcida? Suposo que és més la segona opció que no pas només experiència.

Inicialment quan es va presentar ens va introduir d'una manera ràpida al seu currículum del qual, per començar, allò que era més destacable és tot el material que havia fet quan va agafar un any (?). Durant aquell temps va fer una quantitat ingent de feina, realitzant unitats didàctiques per cada àrea específica de Visual i Plàstica. Molts professors han emprat aquestes unitats per impartir les seves classes. Pot semblar que això sigui un benefici que pot revertir a l'hora de preparar les classes, però com un ganivet pot tenir un bon o un mal ús. Crec que com a qualsevol persona quan rebem les coses fetes, mastegades, provoca que aquell que en fa ús no s'assumeixi res i no s'apropii de la matèria. Eliminar l'esforç en qualsevol matèria fa que el professor s'adotzeni, que es torni còmode i aquesta letargia s'encomana. La professora Planella va mostrar la gran llibertat que ens dóna el currículum de Visual i Plàstica. Ens trobem en un marc difós que, a vegades, a algun professor li pot arribar a fer por. A més a més, podem en la nostra matèria, d'una manera molt més fàcil que a d'altres, implementar a la classe maneres de fer (com treballar en equip). I es que com estem lligats al procés creatiu els alumnes es troben en una situació on ells han d'oferir una cosa creada per ells mateixos.

El següent que ens va ensenyar va ser una sèrie d'activitats (d'unitats, seqüències, didàctiques) que ella havia confegit durant aquests darrers anys. Totes elles les podem trobar a la pàgina web de l'institut on treballa. De mica en mica, ens anava mostrant que partint d'un simple plantejament es podien tractar aspectes dels objectius pedagògics del nostre currículum, com per exemple el compromís amb la resta de companys mitjançant els deures, el treball a casa. Una altra cosa interessant era que una mateixa unitat didàctica podia acabar-se en un punt o podia anar més enllà. I només invertint un camí que abans s'hagués plantejat d'una manera clàssica1, provocava que l'alumne fes seus una sèrie de conceptes partint de la pràctica i anant cap a la teoria. És això constructivisme? Probablement sí, si seguim la pràctica constructivista de plantejar un problema als alumnes i posar-los en acció i finalment treure unes conclusions. De moment, les dues darreres sessions sembla que aspectes del constructivisme hagin contagiat la manera fer, que el fet de construir, per part de l'alumne el seu coneixement està per sobre d'aquell transmissiu i directista. Tots dos es fixen en el procés i no tant en el resultat. Però com molt bé va dir la professora Planella no tots els grups adquireixen unes dinàmiques proclius a admetre aquestes maneres de treballar. S'han de conèixer els alumnes individualment i grupalment.

Sessió n. 14. Planificació i intervenció educativa. La construcció d'un projecte interdisciplinar.

He de reconèixer que he escrit gairebé res durant gairebé un mes i mig. He vingut poc pel meu diari de camp, però he seguit escrivint en els meus diaris sobre paper, també he escrit a fotocòpies, he fet fotografies i he parlat molt amb la meva companya de pràctiques, la Marina. Treballar en parella és molt més enriquidor que anar tot sol o en grup nombrós.
El professor Macián es va presentar i entre les coses que va dir em va agradar que digués que donava protagonisme als estudiants ja que gairebé tota la seva feina es basa en els projectes interdisciplinars, ja que els millors projectes poden fallar si no es coneixen els alumnes. Aquesta importància també la traslladava al fet d'aconseguir que es valori la nostra àrea ja que ells i elles són el millor aval perquè, per exemple, els pares tinguin una altra opinió de l'àrea. Tot seguit es va situar a nivell bibliogràfic1 fent un seguit de recomanacions personals que parlaven de la Cultura Visual, d'Estudis Visuals,... i finalment va enllaçar tota aquesta teoria amb la pràctica, amb la seva pràctica. Segons W. J. T. Mitchell la Cultura Visual és un corrent de pensament interdisciplinari. La seva manera d'actuació és transitar per espais fronterers i hem d'aprofitar aquests espais per poder desenvolupar projectes amb d'altres companys de centre. Sense la complicitat dels companys no es pot endegar cap iniciativa. Afortunadament, a la seva feina la major part d'ells i d'elles ja han passat les fases de 3 i 7 anys d'experiència.

Sessió n. 13. Planificació i intervenció educativa.

Desafortunadament no he pogut assistir, però gràcies a la Glòria Domínguez he aconseguit tot el contingut que es va tractar amb enllaços a pàgines que es van comentar.
Art i joves, l'adolescència com a recurs estilístic
Silvia Prada
Azucena Vieites
Carles Congost
Cova Macías
Pablo Ballester, expo Heroes Caidos
Willy Vanderperre, expo el 4th sexe
Tracey Moffat
Fernando Morales
Rineke Dikjstra
Celine Van Dalen
Pere Formiguera

Recursos Educatius i Web's (sobretot també van parlar de sexualitat)
http://www.dracmagic.com/indexcat.html
http://guerrilla-travolaka.blogspot.com/
http://www.lambdaweb.org/primer6.htm
http://www.inclou.org/

Autobiografies, ReDeConstrucció de la identitat
YouTube
ByronHurt
Ivy Quenn, vídeo al you tube
Actitud Maria Marta, http://www.actitudmariamarta.blogspot.com/
Topacio Fresh, http://www.myspace.com/topaciofresh
http://www.youtube.com/watch?v=x9fPlDIX_Ko
Guillermo Trujillano, http://www.guillermotrujillano.net/
Narcys, http://www.myspace.com/narcys
LeopardoNoViaja, http://www.myspace.com/leopardonoviaja

Publicitat
Campari
Ferret Cinzano
Dove (cartell publicitari)

Però m'agradaria fer esment la causa per la qual no he pogut assistir. El fet és que havíem plantejat a la pràctica de laboratori un exercici basat en el concepte que el Jordi Pallàs havia esmentat a la seva sessió: anar al cor dels estudiants. Hem pensat treballar amb negatius propis de color. Negatius personals, però que toquin el cor, el problema ha estat que ara ja no es pot revelar amb paper de b/n per culpa de com funciona el negatiu color. Ara només hi ha un tipus de paper b/n; el multigrau. Si exposes un negatiu color en aquest paper el resultat és una imatge empastada. Doncs bé, per aconseguir aquesta informació vaig haver de recorrer totes les botigues de Barcelona, per trobar algú que s'enrecordès de com es feia això de revelar en b/n. I justament va ser la tarda de dimarts de la sessió aquesta. M'he arrepentit moltes vegades de no haver pogut assistir a aquesta sessió.

La meva classe.

Per preparar aquesta seqüència de la nostra unitat didàctica he patit. El plantejament inicialment era fer una sessió on poder mostrar coses que mai abans els havien fet veure. I vaig plantejar-me l'eix central i aquest seria jo.

Sessió n. 10. i n.11. Planificació i intervenció educativa.

Jordi Pallàs va començar la sessió presentant-se. Tot i que el primer dia del curs ho va fer. Però segons ell va ser totalment desafortunat. Així que es va tornar a presentar. No crec que en sí fos memorable, ja que la va fonamentar en una exposició que va veure durant un viatge que havia fet el darrer estiu a Mèxic. Tractava sobre un home de color verd que queda amb uns amics que eren de diferents color per berenar.
En la segona sessió en Jordi Pallàs ens va preguntar que ens havia quedat de la darrera sessió. Cadascú va començar a dir diferents aspectes que havíem tractat i no sé, si va ser a arrel d'això, però a mi em va quedar que perquè algú, en aquest cas els alumnes, recordi un coneixement cal que vagi al cor i no al cap. Entenc que no tots els coneixements que els puguem mostrar, ensenyar,... es puguin enllaçar al cor.

Sessions n.8 i n.9. Atenció a la diversitat: conflictes i oportunitats.

El fet de traspàs, d'arribada, a Secundària d'uns nens i unes nenes que abans es passaven dos anys més a Primària, influeix a l'hora de fer, a l'hora d'ensenyar. Es troben en un moment crític que jo també vaig passar però més tard, la diferència és que jo em trobava en plena l'adolescència i ells encara no es troben en ella. A més, a més, s'han d'amollar a nous companys, a més professors, a més aules (no s'identifiquen amb l'aula), nous horaris, una nova manera de tutoritzar (referent poc present) i reben pressió per complir amb els continguts acadèmics. Aquest període, segons l'alumne/a, varia perquè en base als seus recursos individuals. En cap moment he sentit que el més important quan aquest/es alumnes arriben al centre és centrar els nostres esforços a que puguin entendre que han canviat de manera fer, de manera de treballar. S'han acabat els llapis, s'han acabat les presentacions amb coloraines, s'ha acabat treballar amb la barra de cola,... tots han de fer l'esforç d'assumir unes noves eines. Han d'anar adquirint l'ordinador com un element amb el que treballar. És per això que més que interessar-nos en els continguts, el que hem de treballar són els procediments i sobre tot les capacitats d'expressió escrita i oral, juntament amb la comprensió lectora. Existeix una assignatura que em sembla que no és gaire tinguda en compte però que s'hauria de fer ús per conformar criteris que després servirian per poder dur a terme un treball del conjunt dels docents més homogeni. Tècniques d'estudi, així es diu. Però segons sembla només es treballa d'una manera aïllada sense que cap professor sapiga que s'està fent en aquell moment. Si es decidís fer que tothom treballés els resums o els powerpoints es podria crear com un llibre d'estil pels alumnes i així poder tenir les mateixes eines per treballar.
Per una altra banda els alumnes quan arriben a secundària es troben que allà el mestre ja no està amb ell, no l'acompanya i es troba desassistit. Les classes es conformen per molta més gent, gent que no coneixes i llavors has de trobar el teu lloc. Perdre't fent aquest camí per intentar trobar aquest "lloc" és molt fàcil. Durant la classe s'ha parlat sobre els alumnes nouvinguts si hem de treballar amb ells, si hem de fer l'esforç de treballar amb ells. Sempre. Sempre hem de treballar amb tothom. Trobar-se amb una classe amb el síndrome de la "Tempesta perfecta" seria potser el quadre amb els contratemps més extrems. No tinc la suficient experiència per poder dir com reaccionaria. Tots els professionals diuen que has de fer un treball individual, que els ha de tractar com el que són: persones. Però per mi és molt difícil com reaccionaria. Pennac, al seu llibre, mal d'escola, diu que en aquests casos no enfrontar-se al problema, deixar de banda aquests alumnes que no progressen és només un fracàs personal.

Sessió n. 7. Compartint allò après: la construcció autobiogràfica.

Sessió n. 12. Les interrelacions a l'aula. Dinàmiques de l'espai i l'ús del cos.

Fig. 1

Fig. 2

Aquesta sessió com molt bé va dir la professora Furlan va ser un "Kit-kat", un descans de tanta teoria per fer una classe diferent i no tant pel que va dir, si no pel fet que ella és una persona que ve d'un altre pais, una persona que ens ha aportat un punt de vista diferent. Jo quan vaig fer les primeres classes d'observació, molt abans de fer la classe amb la professora Suzanne Furlan, a l'institut em va cridar molt l'atenció com s'havia organitzat l'espai. D'aquí ve el primer dibuix que vaig dibuixar mentre em trobava a l'institut.

San Google i de qui és aquest ull?

Darrerament s'està debatent l'ús de Google i el possible abús d'aquest que fa de les nostres dades. Polèmiques a part, Google a afegit una nova eina al nostre abast, però abans que res, em podrieu dir de qui és aquest ull?


Mai de la vida podrem veure tan aprop aquest ull, us ho bén asseguro. Pertany al retrat de l'Emperador Carles V de Velázquez. Tot gràcies al programa Google Earth i una aplicació que ens permet veure en alta resolució una sèrie de pintures. Desgraciadament a mi em semblen que són poques. Però millor que res està bé. La National Gallery no ofereix aquest servei.