divendres, 31 d’octubre del 2008

Sessions n. 1 i n. 2. Primers dies (21 i 28 d'Octubre)

Ja han passat deu dies i ja hem fet dues sessions. Se'm plantegen molts dubtes. I entre tots, per mi, la tasca més feixuga és aquesta, la que ara mateix enceto: Un Possible Diari de Camp. Tot i que he de dir que ja he pres apunts i tinc material que aniré afegint a aquest diari de camp hipertextual.
Hi han aspectes relacionats amb aquest curs i un cop iniciem les pràctiques que m'agradaria tractar més a fons, potser d'una manera individualitzada, i crec que, en aquest "viatge", molta feina pot ser estalviada si faig ús d'aquest suport. Les opcions són infinites.
Com plantejar-se un diari de camp és un problema que tots vam discutir en la darrera sessió del dia 28, ja que el vam tractar monogràficament entenent-ho fonamentalment com una eina pedagògica personal.

El primer dia vam fer una presentació dividida en dues parts. La primera va ser com la de qualsevol curs: continguts, horaris, professors, sessions, exigències, directrius, etc. La segona part ha estat interessant ja que ens hem presentat cadascú mitjançant una imatge, un poema, una cançó,... Com quan ens presentem a una entrevista de feina on la imatge de cadascú és molt important podem extreure informació molt important sobre els altres. Potser jo m'ho vaig prendre d'una manera excessiva, ja que vaig muntar un vídeo, però tot i això, amb certa distància, crec que vaig fallar a l'hora de presentar-me o, millor dit defensar el perquè d'aquest muntatge. Crec que encara queda en mí la reminiscència de l'artista que espera que a vegades som massa críptics. Desitgem que una obra s'expliqui per ella mateixa. Crec que vaig confiar massa en aquest aspecte i no va quedar prou clar la lectura soterrada que tenia aquest muntatge.


Una possible presentació/A possible introduction from Víctor Martínez on Vimeo.

Iniciar el vídeo amb la sèrie de "Los problemas Crecen" no és de cap manera atzaròs. Vaig fer un camí invers iniciat per la cançó d'en Baz Lurhmann, "Everybody's free to wear sunscreen" (1998). Des què va començar emesa aquesta sèrie jo em vaig convertir en un dels seus seguidors. Iniciant-se així l'establiment d'una part de la meva cultura popular comuna a la meva generació. Seria com la creació d'una mitologia personal compartida amb els meus companys i companyes de classe. Ja a les darreries de la sèrie quan tots havien crescut va aparèixer un nou personatge interpretat per en Leonardo Dicaprio. Aquesta cultura de masses ha anat omplint el meu bagatge personal i poc a poc tot ell ens ha creat uns referents comuns. Romeo+Julieta va unir en Dicaprio i en Lurhamnn. He de reconèixer que en el seu moment no em va cridar gens l'atenció no volia caure en la voràgine de les fans.

2a. Sessió

Les eines poden ser útils si sabem fer ús de les mateixes i, fins i tot, amb el pas del temps les podem millorar. Així que el fet treballar el diari de camp entenent-lo com un lloc on anar i sobretot reflexionar nosaltres mateixos em sembla ideal ja que molt de temps, en el futur, ens el passarem sols. Bàsicament el problema és de format, que al cap i la fi, és una manera de posicionament, és una manera d'estar present. Les notes de camp a diferència del diari de camp, serien la primera part del diari de camp, és a dir que és el resultat de només l'observació i posteriorment el diari de camp seria la suma d'això i de també de la reflexió. El temps és també un factor que d'alguna manera està present, tot i que els salts es poden fer. L'autocrítica seria el procés que ens ajudarà a portar a terme millores en la nostra manera fer. Si una pràctica surt malament, llavors es plantejaran el problemes i serà quan podrem aprendre dels nostres errors. Allò que ens enriqueix és posar-se sobre allò que és conflictiu. Una altra manera de poder millorar és compartir els nostres problemes, socialitzar. Aconseguirem d'aquesta manera esbrinar el perquè d'unes pràctiques surtin bé o malament. La finalitat seria que els nens i les nenes aprenguin més i nosaltres puguem ensenyar millor, però no seria, de cap manera el diari de camp és una pràctica terapèutica. Però cap on hem de dirigir la nostra mirada és obvi que si ho fem només en una direcció l'efectivitat serà de la meitat, ja no només hem de mirar-nos el melic sinó que també hem d'observar el resultat de les nostres pràctiques en els alumnes.
A la sessió al final hem discutit sobre si hem d'ensenyar a tots els nens a qualsevol preu. Si he entès d'una manera correcta davant una classe que anomenarem “la tempesta perfecta”1 hem d'ensenyar peti qui peti, a tots els estudiants al màxim. La meva idea d'ensenyar potser és massa ideal, potser massa irreal, però ensenyar a tothom, el que sí que crec, és impossible d'una manera homogènia. Els nens que estan emprenyant, els nens que no deixen fer classe, segons algunes companyes de classe no són un problema, el problema som nosaltres. De veritat? No ho entenc. Tampoc vull semblar extremista, no obstant, el tema de la comunicació, de saber unes altres llengües i sobre tot que darrerament s'ha polemitzat amb les aules d'immersió per nens i nenes immigrants, ha influït en la meva opinió. Vull plantejar-me la situació hipotètica de la “tempesta perfecte” i realment no sé què faria. Primerament la situació necessita una pràctica a llarg termini, o sigui, es necessita temps. I plantejar-se uns objectius reals esbrinant quins són els problemes. En base a això podrem plantejar una estratègia adequada.