La feina de la propera sessió és escriure una carta a un professor/a que vam tenir durant la nostra etapa d'estudiant. Per mi escollir un/a m'és molt difícil, així que he decidit escriure una per a tots aquells/es que m'han estimulat en la meva època d'estudiant i em serveixen ara com a referent. També la podríem entendre com una carta per tots aquells que els considero com l'antítesi als qui m'adreço. Són ells els que, a vegades, sempre parlant des del punt de vista d'un estudiant, m'han fet defugir de la tasca docent. Sempre trobem persones que han acabat a la docència de rebot, anant d'una banda a una altra, sense que la "vocació" fos contemplat com un mot essencial a la seva feina. No m'agradaria per aquesta raó esdevenir un professor de rebot, tot i que sé que treballar com a professor és increïblement dur i exigent, o ho ha de ser. No obstant, no vull que la meva vessant professional quedi arraconada en un segon terme. És potser aquesta la que més he vist desatesa en tots ells. Així que podem dir que un mestre és una cosa, un professor d'institut és una altra i, finalment, tenim al professor d'universitat. És a dir que l'aspecte "món professional", des del meu punt de vista, passa de la inexistència amb els mestres a l'escola a la necessitat a l'àmbit universitari, on fins i tot recorren al món professional per aconseguir professors. Finalment, tots els professors de secundària es troben a mig camí. N'hi alguns que tiren cap la banda del mestres i d'altres que són més com els professors d'universitat.
El primer dia de classe, quan tornava a casa, em vaig trobar amb un company de Comunicació Audiovisual, ell ara treballa com professor a la que va ser la nostra facultat. Vaig comentar-li que havia decidit, finalment començar el CAP. L'estona que vam parlar vam arribar a la conclusió que el "jovent" havia perdut tots els valors o l'interès per saber. Per exemple, tots aquells que estaven ja acabant CAU i havien de fer pràctiques només pensaven en una cosa: col·locar-se a TV3.
Tothom diu que estem en una mala època, que res no sembla albirar bons auguris però això a mi no em fa por. Crec que estem en un moment bo. Tot moment de crisi és per anar a millor, les coses poden ser pitjors però són les que són i si no serveixen s'han de canviar. I "canviar" és la raó per la qual he decidit esdevenir professor. Nosaltres sostindrem la responsabilitat més gran, ja que els pares, de moment, sembla que han delegat aquesta sobre les nostres espatlles. Les coses han de canviar i sempre, sempre, es pot millorar. Només es pot influir anant als fonaments creant opinió i ajudant a que es pugui jutjar.
La feina de la propera sessió és escriure una carta a un professor/a que vam tenir durant la nostra etapa d'estudiant. Per mi escollir un/a m'és molt difícil, així que he decidit escriure una per a tots aquells/es que m'han estimulat en la meva època d'estudiant i em serveixen ara com a referent. També la podríem entendre com una carta per tots aquells que els considero com l'antítesi als qui m'adreço. Són ells els que, a vegades, sempre parlant des del punt de vista d'un estudiant, m'han fet defugir de la tasca docent. Sempre trobem persones que han acabat a la docència de rebot, anant d'una banda a una altra, sense que la "vocació" fos contemplada com un requisit essencial a la seva feina. No m'agradaria per aquesta raó esdevenir un professor de rebot, tot i que sé que treballar com a professor és increïblement dur i exigent, o ho ha de ser. No obstant, no vull que la meva vessant professional quedi arraconada en un segon terme. És potser la que més he vist desatesa en tots ells. Així que podem dir que un mestre és una cosa, un professor d'institut és una altra i, finalment, tenim al professor d'universitat. És a dir que l'aspecte "món professional", des del meu punt de vista, passa de la inexistència amb els mestres a l'escola a la necessitat a l'àmbit universitari, on fins i tot recorren al món professional per aconseguir professors. Finalment, tots els professors de secundària es troben a mig camí. N'hi alguns que tiren cap la banda del mestres i d'altres que són més com els professors d'universitat, que en la nostra àrea és el que hauria de ser. Visual i Plàstica com l'àrea més vinculada amb el món real.
El primer dia de classe, quan tornava a casa, em vaig trobar amb un company de Comunicació Audiovisual, ell ara treballa com professor a la que va ser la nostra facultat. Vaig comentar-li que havia decidit, finalment començar el CAP. L'estona que vam parlar vam arribar a la conclusió que el "jovent" havia perdut tots els valors o l'interès per saber. Per exemple, tots aquells que estaven ja acabant CAU i havien de fer pràctiques només pensaven en una cosa: col·locar-se a TV3. Semblem vells, però la situació general, el context actual influeix en tots, volem trobar una estabilitat i els joves són els més conservadors, tot i que donin una imatge més de rebel·lia.
Tothom diu que estem en una mala època, que res no sembla albirar bons auguris però això a mi no em fa por. Crec que estem en un moment bo. Tot moment de crisi és per anar a millor, les coses poden ser pitjors però són les que són i si no serveixen s'han de canviar. I "canviar" és la raó per la qual he decidit esdevenir professor. Nosaltres sostindrem la responsabilitat més gran, ja que els pares, de moment, sembla que han delegat aquesta sobre les nostres espatlles. Les coses han de canviar i sempre, sempre, es pot millorar. Només es pot influir anant als fonaments creant opinió i ajudant a que es pugui jutjar. Els professors que més han influït en mi són aquells que em plantejàveu la matèria d'una manera diferent. Tomás va ser tu el que ens va ensenyar que tots podíem ser creatius, amb tu vam llegir “Poeta en Nueva York” i “Estravagario”. Ens vas ensenyar que el llenguatge podia ser alguna cosa més que només comunicació, podia ser suggerència i art.
I el llenguatge va continuar portant professors interessants, el darrer va ser en Sebastian Bonilla, professor de llengua a la Universitat Pompeu Fabra. Sempre recordaré la classe en que ens va explicar el temps verbal comparant-lo amb la teoria de la Relativitat d'Einstein. És curiós que ambdós estiguessin relacionats amb la llengua, amb la comunicació, amb la creació. Però mai a la vida ningú m'havia dit que la llengua és creació, és comunicació. Ningú m'ha dit que les matemàtiques són un llenguatge, que la pintura és un llenguatge i no em refereixo a la carrera de Belles Arts, em refereixo a primària, em refereixo a secundària en aquell moment on les coses s'han d'explicar, però la compartimentació era i és la moneda amb la que treballa. Els continguts han d'estar sotmesos, limitats, controlats i ningú explica que tot està lligat, relacionat.
El darrer professor que em va marcar, i que vull destacar, va ser el senyor Bergstrom, professor substitut de primària a l'escola d'Springfield. El primer dia que es va presentar a classe va venir vestit de vaquer, amb un barret, una guitarra, les botes altes i dos colts penjats d'un cinturó que duia una sivella molt maca de l'estat de Texas. Només entrar va començar a disparar i el director Skinner, que ens estava ensenyant quina era la lletra “tswa” i el seu significat, es va llençar al terra. Tots ens vam quedar bocabadats. Ha estat la manera més sorprenent amb la que un professor s'ha presentat a una classe. De seguida el director Skinner que encara tenir la por ficada al cos ens va deixar sols i ell ens va plantejar un joc. Quins tres errors podíem observar en la seva disfressa de vaquer de 1830? Jo vull ser com aquell professor. Potser no arribi a ser com ell però ho intentaré.
dilluns, 3 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada