Primer contacte amb l'institut. IES VALLÈS.

Decebut. Tot ha estat massa ràpid. M'he sentit com tots els alumnes o els fills als quals els pares els estan cuidant però que no sembla que sigui els importi gaire la seva vida.

Sessió n. 6. L'organització de l'aula.

Avui s'ha desvetllat el perquè d'anomenar el CAP del dimarts com "experimental". Era un dubte que em va aparèixer quan vaig formalitzar la matrícula. La qüestió és que la professora Liliana en la sessió d'aquesta setmana ens ha presentat el mètode pedagògic que emprarem per enfrontar-nos en la nostra fase pràctica i serà el de la pedagogia constructivista. Una pedagogia desenvolupada pels .
Normalment, veig que en totes aquestes sessions a vegades tinc la mancança d'una base teòrica pedagògica més sòlida, per aquesta raó intento, a posteriori, anar a buscar més fonts d'informació. Així que, com tothom, i com la majoria dels alumnes de secundària, busco la llum a la Wikipèdia. Aquesta vegada no diferit gaire sobre la definició que la professora
Liliana ha estat la professora que ens ha fet aquesta sessió i he de dir que m'ha semblat força interessant, però potser, ara que ha passat un cert temps i he fet unes consultes, m'haguès agradat que ens haguès fet una presentació un xic més crítica o potser més plural. Sembla com si fer classes constructivistes fos la panacea. Ho és ? Realment aconseguirem que els nens aprenguin més? El procés d'aprenentatge serà complert? De fet jo estic aquí i he seguit un procés directista. Hi han aspectes que em semblen interessants com per exemple tenir en compte que cada alumne pot tenir un ritme. Per una altra banda, i això es va comentar també, no totes les classes han de plantejar-se en un cent per cent d'una manera constructivista.

Suposo que estem en el moll de l'os o almenys així ho crec. Com ens hem de plantejar impartir una matèria? Com donem accés als alumnes als continguts?

He buscat més informació sobre el constructivisme i com totes les bones teories tenen les persones que no entenen que es vulgui donar tant poder als estudiants. Inger Enkvist és una d'aquestes persones que duen una croada contra el constructivisme, contra l'autonomia de l'estudiant, contra el "learning by doing", contra pedagogs com Célestin Freinet i com Jean Piaget. Per mi està clar que el constructivisme dóna protagonisme als alumnes i donar poder als alumnes, per algunes persones és perillós. És només una qüestió de por? De desconfiança en les capacitats dels estudiants? Jo em voldria posicionar en el terme mig: esforç i traspàs de poder.

Continuem amb el debat tecnològic

Avui EL PAIS ha publicat un reportatge sobre la tecnologia a les aules.

quequicom_casasostenible-poster

Després de fer moltes proves i d'esbrinar com funciona l'eina de Docs que ofereix Google he aconseguit penjar aquesta imatge. Les proves només tenien una voluntat i és la de poder penjar un document en format PDF. Desafortunadament aquest format, de moment no és possible treballar amb ells, només els podem tenir emmagatzemats pel nostre ús personal. Espero que més endavant es puguin indexar a més a més.

Projectes deslocalitzats. El dia de la visita.

Entendre l'art o potser fer entendre l'art és una tasca que molts cops pot semblar molt costeruda. Amb aquesta voluntat els Projectes Deslocalitzats d'aquest any han volgut presentar un projecte educatiu experimental.
Aquesta iniciativa ens la va presentar la Dolors Juárez, una de les realitzadores del projecte educatiu, en Txuma Sánchez, artista visual i col·laborador d'Experimentem amb l'Art, i dos dels tres artistes, la Lola Lasurt i l'Oriol Vilanova.

En Vicenç escolta les explicacions que van donar la conservadora Dolors Juárez i els artistes Lola Lasurt i Oriol Vilanova.

La conservadora Dolors Juarez en primer terme i a la seva esquerra l'artista Lola Lasurt.

La vie est dans la rue, d'Oriol Vilanova

En traspàs, de Lola Lasurt

El Embrujo de Xangai, de Isabel Andreu

Al fons es pot veure alguns exemples de la feina resultant de les visites dels alumnes.

La feina que es demanava als alumnes en un principi va ser la mateixa que nosaltres mateixos vam fer per grups. Un primer grup es va dedicar a l'anàlisi de la infraestructura de l'exposició (ubicació al carrer, a l'edifici, relació d'obra i espai). Un segon grup havia de crear un relat sobre els artistes en base a allò que podia observar a les seves obres. El tercer grup havia d'analitzar quins mètodes seguien els artistes per tractar els temes que havien escollit (eren mètodes propis de l'art o possiblement d'altres disciplines?). Finalment, el quart i últim grup havia de tractar les temàtiques sobre les que havien reflexionat els artistes a les seves obres.

El díptic de l'exposició amb el segell de l'Estanc "En traspàs".

Com qualsevol altre exposició es podia trobar un seguit de paperam on es presentaven els artistes i la iniciativa de la Sala d'Art Jove.

Sessió n. 5 El constructivisme

Avui s'ha desvetllat el perquè d'anomenar el CAP del dimarts com "experimental". Era un dubte que em va aparèixer quan vaig formalitzar la matrícula. La qüestió és que la professora Liliana en la sessió d'aquesta setmana ens ha presentat el mètode pedagògic que emprarem per enfrontar-nos en la nostra fase pràctica i serà el de la pedagogia constructivista. Una pedagogia desenvolupada pels .
Normalment, veig que en totes aquestes sessions a vegades tinc la mancança d'una base teòrica pedagògica més sòlida, per aquesta raó intento, a posteriori, anar a buscar més fonts d'informació. Així que, com tothom, i com la majoria dels alumnes de secundària, busco la llum a la Wikipèdia. Aquesta vegada no diferit gaire sobre la definició que la professora

Liliana ha estat la professora que ens ha fet aquesta sessió i he de dir que m'ha semblat força interessant, però potser, ara que ha passat un cert temps i he fet unes consultes, m'haguès agradat que ens haguès fet una presentació un xic més crítica o potser més plural. Sembla com si fer classes constructivistes fos la panacea. Ho és ? Realment aconseguirem que els nens aprenguin més? El procés d'aprenentatge serà complert? De fet jo estic aquí i he seguit un procés directista. Hi han aspectes que em semblen interessants com per exemple tenir en compte que cada alumne pot tenir un ritme. Per una altra banda, i això es va comentar també, no totes les classes han de plantejar-se en un cent per cent d'una manera constructivista.

Suposo que estem en el moll de l'os o almenys així ho crec. Com ens hem de plantejar impartir una matèria? Com donem accés als alumnes als continguts?

Després de l'entrevista

Aquesta setmana m'han trucat i m'han confirmat allò que ja m'ensumava: un altre canditat o candidata ha estat l'escollit/da, però moltes gràcies per haver vingut. En un futur tindrem en compte el teu currículum." Aquesta independència és molt semblant a la que tenen els directors dels centres d'ensenyament tenen a Finlàndia: "Una vez con el titulo en la mano, no hay oposición para entrar en un centro educativo y adquirir la categoría de funcionario público municipal, son los directores de los colegios los que eligen al profesorado, situando a los más competentes en los primeros cursos de primaria, considerados los fundamentales para sentar las bases de la educación de un niño." Així, veient que la meva formació a nivell pedagògic és incomplerta, entenc que no fos un dels escollits. El camí que em resta per endavant és encara llarg i dur. I això darrer em sembla que molt més del que ens pensem, ja que la idea que tenim de la docència en el món real és força distant. No obstant sembla que a d'altres països tenen uns problemes força semblant. Això ho dic perque vaig llegir un comentari, al bloc d'un professor de secundària, sobre un documental que tractava sobre un substitut a un institut suec .

Cliqueu per poder veure el trailer sobre el documental

Cedir o no cedir. Els mitjans audiovisuals a prop o lluny de l'aula?

L'educació ha de canviar està clar. Per alguns és un ens inmòvil per culpa d'uns currículums i d'unes llei que es queden a la superfície. Després de les dues sessions anteriors he de reconèixer que és molt difícil adonar-te de segons quines coses, és difícil veure que no es destaca les postures crítiques i fonamentar-les entre els alumnes. Però això és una altra cosa el que volia comentar és un article que ha aparegut aquesta setmana a EL PAIS: "El videojuego es parte de mi escuela".

Entrevista a la Massana

Ver mapa más grande
Encara que ja tingui una certa edat (33 aquest proper diumenge) ja fa temps que he volgut entrar en el món de la docència. I és que ahir vaig rebre una trucada de l'IMEB. Esmento l'aspecte de l'edat perquè el més normal és tenir una vocació més primerenca. En el meu cas existia però el que mancava era una seguretat basada en la maduresa. No m'enfrontaria de la mateixa manera a un aula plena d'adolescents ara, que quan tenia deu anys menys. La meva experiència és diferent i crec que és el moment per endegar una nova etapa.

Les oposicions són un sistema molt interessant per fer una criva ràpida quan es té un gran nombre d'aspirants. No obstant avui s'ha fet mitjançant una entrevista. D'entre els dos mètodes aquest darrer és el de més qualitat, perquè es té un contacte directe, a més pots defensar-te com a entrevistat des d'una posició més real. És a dir, els coneixements són importants i, dono per descomptat, que els tenim. Però crec que el més important ets tu i les teves circumstàncies personals el camí curricular.

L'ambient només arribar m'ha recordat molt al de Belles Arts. No obstant, és un espai més petit però molt acollidor, ja sigui per l'edifici o per la seva distribució molt suggerent gairebé laberíntica.

He arribat mijta hora abans de l'hora de l'entrevista així que no he dubtat en preguntar a consergeria a qui m'havia d'adreçar. De seguida la dona que es trobava darrera el taulell ha preguntat a un professor si s'havia alguna cosa ell ha respost afirmativament, però que no era fins a les onze. Ella li ha dit que això ja li havia comentat jo, que només era per confirmar-ho. De seguida se m'ha presentat la Cap d'Estudis, de l'única que recordo el nom, Candela, perquè m'ha sorprès pel seu marcat accent del sud d'Espanya. M'ha informat que ella no hi podria ser a les entrevistes però que un grup de professors de l'àrea ho farien. Li he dit que molt bé i que ja m'esperaria per allà fins que fos l'hora.

De les TIC a les TAC

Tenir presents les noves tecnologies també ser un punt que va voler remarcar el professor Peralta, ja que no només són una ajuda si no que poden engrescar als alumnes a ser-hi presents de cos i ànima. Per aquesta raó és sorprenent com en un article de EL PAIS et deixin bén clar que potser no són prou ben tractats aquells professors que en fan ús.

Sessió, n. 3. Dibuixar i veure dibuixos.

El senyor Peralta ens va fer una xerrada partint d'una cullereta i València. Segons ell ens va explicar allò que no li havien dit al CAP i és cert que són aspectes que potser no es tracten, però també és cert que gaire bé tots ells són per professors que tenen plaça. Però si he de destacar unes quantes coses de la seva sessió serien les següents:

1. Hem de lluitar per prestigiar-nos tant a nivell personal com a nivell de conjunt, és a dir l'àrea on ens ubiquem: visual i plàstica. Els mesos de juny i juliol són els més importants per desenvolupar aquests dos aspectes. És on es decideixen horaris i es reparteixen aules on es lluita pel teu futur a les aules. I no vull semblar dramàtic però segons el senyor Peralta em d'enfrontar-nos a una ferotge competència vinguda des d'altres àrees. Hem de continuar formant-nos ja sigui amb cursets o tallers.
2. Hem de dominar les lleis ja que segons aquestes normes hem d'actuar a l'institut a nivell burocràtic i a nivell educatiu. La LOE i la Llei Catalana d'Educació (aquesta encara per aprovar).
3. Hem d'ensenyar als alumnes a "aprendre a dibuixar amb èxit". Ja que es troben en un període on la frustació i el rebuig regeixen a causa dels seus pobres resultats a l'hora de dibuixar. I tot això es degut al desconeixement dels recursos conceptuals i referencials per expressar-se a la matèria. Segons el senyor Medina "el dibuix bàsic".

Per aquesta darrera raó he afegit un dibuix en la capcelera d'aquesta entrada, ja que he trobat una joia que tots hauríem de guardar i incentivar: urban sketchers. Entre tots el dibuixants que es poden trobar hi ha un professor portuguès que penja tots els dibuixos dels seus alumnes i la veritat és que se'n surten prou bé.

TV3 i el seu arxiu ja són de domini públic

Sembla que hi han coses que es poden canviar. Des de fa temps no entenia per què no podia accedir a l'arxiu d'una televisió pública. Finalment ha canviat. I per estrenar-ho què millor que inserir el debat que es va fer sobre educació.

Ja fa temps que existeix un portal educatiu amb material de la corporació de ràdio i televisió l'edu3, però mancava la pota principal d'aquesta font d'audiovisuals. Recorodo que abans els audiovisuals no eren els més adequats. A partir d'ara tindrem una nova font a la que poder adreçar-se.

PROJECTES DESLOCALITZATS 2008, Sala d'Art Jove

Sala d’Art de la Secretaria de Joventut - Carrer Calàbria, 147. 08015 Barcelona

Ver mapa más grande
Tel. 934 838 361 - www.gencat.cat/joventut/salartjove - artjove.dasc@gencat.cat
Metro: Línia 1, Rocafort i Línia 5, Entença.

El Embrujo de Shangai, d’Isabel Andreu
Traspàs, de Lola Lasurt
La vie est dans la rue, d’Oriol Vilanova

Carta a un docent

La feina de la propera sessió és escriure una carta a un professor/a que vam tenir durant la nostra etapa d'estudiant. Per mi escollir un/a m'és molt difícil, així que he decidit escriure una per a tots aquells/es que m'han estimulat en la meva època d'estudiant i em serveixen ara com a referent. També la podríem entendre com una carta per tots aquells que els considero com l'antítesi als qui m'adreço. Són ells els que, a vegades, sempre parlant des del punt de vista d'un estudiant, m'han fet defugir de la tasca docent. Sempre trobem persones que han acabat a la docència de rebot, anant d'una banda a una altra, sense que la "vocació" fos contemplat com un mot essencial a la seva feina. No m'agradaria per aquesta raó esdevenir un professor de rebot, tot i que sé que treballar com a professor és increïblement dur i exigent, o ho ha de ser. No obstant, no vull que la meva vessant professional quedi arraconada en un segon terme. És potser aquesta la que més he vist desatesa en tots ells. Així que podem dir que un mestre és una cosa, un professor d'institut és una altra i, finalment, tenim al professor d'universitat. És a dir que l'aspecte "món professional", des del meu punt de vista, passa de la inexistència amb els mestres a l'escola a la necessitat a l'àmbit universitari, on fins i tot recorren al món professional per aconseguir professors. Finalment, tots els professors de secundària es troben a mig camí. N'hi alguns que tiren cap la banda del mestres i d'altres que són més com els professors d'universitat.

El primer dia de classe, quan tornava a casa, em vaig trobar amb un company de Comunicació Audiovisual, ell ara treballa com professor a la que va ser la nostra facultat. Vaig comentar-li que havia decidit, finalment començar el CAP. L'estona que vam parlar vam arribar a la conclusió que el "jovent" havia perdut tots els valors o l'interès per saber. Per exemple, tots aquells que estaven ja acabant CAU i havien de fer pràctiques només pensaven en una cosa: col·locar-se a TV3.

Tothom diu que estem en una mala època, que res no sembla albirar bons auguris però això a mi no em fa por. Crec que estem en un moment bo. Tot moment de crisi és per anar a millor, les coses poden ser pitjors però són les que són i si no serveixen s'han de canviar. I "canviar" és la raó per la qual he decidit esdevenir professor. Nosaltres sostindrem la responsabilitat més gran, ja que els pares, de moment, sembla que han delegat aquesta sobre les nostres espatlles. Les coses han de canviar i sempre, sempre, es pot millorar. Només es pot influir anant als fonaments creant opinió i ajudant a que es pugui jutjar.

La feina de la propera sessió és escriure una carta a un professor/a que vam tenir durant la nostra etapa d'estudiant. Per mi escollir un/a m'és molt difícil, així que he decidit escriure una per a tots aquells/es que m'han estimulat en la meva època d'estudiant i em serveixen ara com a referent. També la podríem entendre com una carta per tots aquells que els considero com l'antítesi als qui m'adreço. Són ells els que, a vegades, sempre parlant des del punt de vista d'un estudiant, m'han fet defugir de la tasca docent. Sempre trobem persones que han acabat a la docència de rebot, anant d'una banda a una altra, sense que la "vocació" fos contemplada com un requisit essencial a la seva feina. No m'agradaria per aquesta raó esdevenir un professor de rebot, tot i que sé que treballar com a professor és increïblement dur i exigent, o ho ha de ser. No obstant, no vull que la meva vessant professional quedi arraconada en un segon terme. És potser la que més he vist desatesa en tots ells. Així que podem dir que un mestre és una cosa, un professor d'institut és una altra i, finalment, tenim al professor d'universitat. És a dir que l'aspecte "món professional", des del meu punt de vista, passa de la inexistència amb els mestres a l'escola a la necessitat a l'àmbit universitari, on fins i tot recorren al món professional per aconseguir professors. Finalment, tots els professors de secundària es troben a mig camí. N'hi alguns que tiren cap la banda del mestres i d'altres que són més com els professors d'universitat, que en la nostra àrea és el que hauria de ser. Visual i Plàstica com l'àrea més vinculada amb el món real.

El primer dia de classe, quan tornava a casa, em vaig trobar amb un company de Comunicació Audiovisual, ell ara treballa com professor a la que va ser la nostra facultat. Vaig comentar-li que havia decidit, finalment començar el CAP. L'estona que vam parlar vam arribar a la conclusió que el "jovent" havia perdut tots els valors o l'interès per saber. Per exemple, tots aquells que estaven ja acabant CAU i havien de fer pràctiques només pensaven en una cosa: col·locar-se a TV3. Semblem vells, però la situació general, el context actual influeix en tots, volem trobar una estabilitat i els joves són els més conservadors, tot i que donin una imatge més de rebel·lia.

Tothom diu que estem en una mala època, que res no sembla albirar bons auguris però això a mi no em fa por. Crec que estem en un moment bo. Tot moment de crisi és per anar a millor, les coses poden ser pitjors però són les que són i si no serveixen s'han de canviar. I "canviar" és la raó per la qual he decidit esdevenir professor. Nosaltres sostindrem la responsabilitat més gran, ja que els pares, de moment, sembla que han delegat aquesta sobre les nostres espatlles. Les coses han de canviar i sempre, sempre, es pot millorar. Només es pot influir anant als fonaments creant opinió i ajudant a que es pugui jutjar. Els professors que més han influït en mi són aquells que em plantejàveu la matèria d'una manera diferent. Tomás va ser tu el que ens va ensenyar que tots podíem ser creatius, amb tu vam llegir “Poeta en Nueva York” i “Estravagario”. Ens vas ensenyar que el llenguatge podia ser alguna cosa més que només comunicació, podia ser suggerència i art.
I el llenguatge va continuar portant professors interessants, el darrer va ser en Sebastian Bonilla, professor de llengua a la Universitat Pompeu Fabra. Sempre recordaré la classe en que ens va explicar el temps verbal comparant-lo amb la teoria de la Relativitat d'Einstein. És curiós que ambdós estiguessin relacionats amb la llengua, amb la comunicació, amb la creació. Però mai a la vida ningú m'havia dit que la llengua és creació, és comunicació. Ningú m'ha dit que les matemàtiques són un llenguatge, que la pintura és un llenguatge i no em refereixo a la carrera de Belles Arts, em refereixo a primària, em refereixo a secundària en aquell moment on les coses s'han d'explicar, però la compartimentació era i és la moneda amb la que treballa. Els continguts han d'estar sotmesos, limitats, controlats i ningú explica que tot està lligat, relacionat.
El darrer professor que em va marcar, i que vull destacar, va ser el senyor Bergstrom, professor substitut de primària a l'escola d'Springfield. El primer dia que es va presentar a classe va venir vestit de vaquer, amb un barret, una guitarra, les botes altes i dos colts penjats d'un cinturó que duia una sivella molt maca de l'estat de Texas. Només entrar va començar a disparar i el director Skinner, que ens estava ensenyant quina era la lletra “tswa” i el seu significat, es va llençar al terra. Tots ens vam quedar bocabadats. Ha estat la manera més sorprenent amb la que un professor s'ha presentat a una classe. De seguida el director Skinner que encara tenir la por ficada al cos ens va deixar sols i ell ens va plantejar un joc. Quins tres errors podíem observar en la seva disfressa de vaquer de 1830? Jo vull ser com aquell professor. Potser no arribi a ser com ell però ho intentaré.

Sessions n. 1 i n. 2. Primers dies (21 i 28 d'Octubre)

Ja han passat deu dies i ja hem fet dues sessions. Se'm plantegen molts dubtes. I entre tots, per mi, la tasca més feixuga és aquesta, la que ara mateix enceto: Un Possible Diari de Camp. Tot i que he de dir que ja he pres apunts i tinc material que aniré afegint a aquest diari de camp hipertextual.
Hi han aspectes relacionats amb aquest curs i un cop iniciem les pràctiques que m'agradaria tractar més a fons, potser d'una manera individualitzada, i crec que, en aquest "viatge", molta feina pot ser estalviada si faig ús d'aquest suport. Les opcions són infinites.
Com plantejar-se un diari de camp és un problema que tots vam discutir en la darrera sessió del dia 28, ja que el vam tractar monogràficament entenent-ho fonamentalment com una eina pedagògica personal.

El primer dia vam fer una presentació dividida en dues parts. La primera va ser com la de qualsevol curs: continguts, horaris, professors, sessions, exigències, directrius, etc. La segona part ha estat interessant ja que ens hem presentat cadascú mitjançant una imatge, un poema, una cançó,... Com quan ens presentem a una entrevista de feina on la imatge de cadascú és molt important podem extreure informació molt important sobre els altres. Potser jo m'ho vaig prendre d'una manera excessiva, ja que vaig muntar un vídeo, però tot i això, amb certa distància, crec que vaig fallar a l'hora de presentar-me o, millor dit defensar el perquè d'aquest muntatge. Crec que encara queda en mí la reminiscència de l'artista que espera que a vegades som massa críptics. Desitgem que una obra s'expliqui per ella mateixa. Crec que vaig confiar massa en aquest aspecte i no va quedar prou clar la lectura soterrada que tenia aquest muntatge.


Una possible presentació/A possible introduction from Víctor Martínez on Vimeo.

Iniciar el vídeo amb la sèrie de "Los problemas Crecen" no és de cap manera atzaròs. Vaig fer un camí invers iniciat per la cançó d'en Baz Lurhmann, "Everybody's free to wear sunscreen" (1998). Des què va començar emesa aquesta sèrie jo em vaig convertir en un dels seus seguidors. Iniciant-se així l'establiment d'una part de la meva cultura popular comuna a la meva generació. Seria com la creació d'una mitologia personal compartida amb els meus companys i companyes de classe. Ja a les darreries de la sèrie quan tots havien crescut va aparèixer un nou personatge interpretat per en Leonardo Dicaprio. Aquesta cultura de masses ha anat omplint el meu bagatge personal i poc a poc tot ell ens ha creat uns referents comuns. Romeo+Julieta va unir en Dicaprio i en Lurhamnn. He de reconèixer que en el seu moment no em va cridar gens l'atenció no volia caure en la voràgine de les fans.

2a. Sessió

Les eines poden ser útils si sabem fer ús de les mateixes i, fins i tot, amb el pas del temps les podem millorar. Així que el fet treballar el diari de camp entenent-lo com un lloc on anar i sobretot reflexionar nosaltres mateixos em sembla ideal ja que molt de temps, en el futur, ens el passarem sols. Bàsicament el problema és de format, que al cap i la fi, és una manera de posicionament, és una manera d'estar present. Les notes de camp a diferència del diari de camp, serien la primera part del diari de camp, és a dir que és el resultat de només l'observació i posteriorment el diari de camp seria la suma d'això i de també de la reflexió. El temps és també un factor que d'alguna manera està present, tot i que els salts es poden fer. L'autocrítica seria el procés que ens ajudarà a portar a terme millores en la nostra manera fer. Si una pràctica surt malament, llavors es plantejaran el problemes i serà quan podrem aprendre dels nostres errors. Allò que ens enriqueix és posar-se sobre allò que és conflictiu. Una altra manera de poder millorar és compartir els nostres problemes, socialitzar. Aconseguirem d'aquesta manera esbrinar el perquè d'unes pràctiques surtin bé o malament. La finalitat seria que els nens i les nenes aprenguin més i nosaltres puguem ensenyar millor, però no seria, de cap manera el diari de camp és una pràctica terapèutica. Però cap on hem de dirigir la nostra mirada és obvi que si ho fem només en una direcció l'efectivitat serà de la meitat, ja no només hem de mirar-nos el melic sinó que també hem d'observar el resultat de les nostres pràctiques en els alumnes.
A la sessió al final hem discutit sobre si hem d'ensenyar a tots els nens a qualsevol preu. Si he entès d'una manera correcta davant una classe que anomenarem “la tempesta perfecta”1 hem d'ensenyar peti qui peti, a tots els estudiants al màxim. La meva idea d'ensenyar potser és massa ideal, potser massa irreal, però ensenyar a tothom, el que sí que crec, és impossible d'una manera homogènia. Els nens que estan emprenyant, els nens que no deixen fer classe, segons algunes companyes de classe no són un problema, el problema som nosaltres. De veritat? No ho entenc. Tampoc vull semblar extremista, no obstant, el tema de la comunicació, de saber unes altres llengües i sobre tot que darrerament s'ha polemitzat amb les aules d'immersió per nens i nenes immigrants, ha influït en la meva opinió. Vull plantejar-me la situació hipotètica de la “tempesta perfecte” i realment no sé què faria. Primerament la situació necessita una pràctica a llarg termini, o sigui, es necessita temps. I plantejar-se uns objectius reals esbrinant quins són els problemes. En base a això podrem plantejar una estratègia adequada.