Aquest llibre, d'en Célestin Freinet, va caure a les meves mans per casualitat. El meu pare li agrada anar a la biblioteca i allà tenen un racó on desen llibres que no els volen més (?). I ell de tant en tant agafa els que li poden interessar o ens poden interessar a nosaltres, els seus fills o familiars. Aquest me'l va donar per la meva companya, que com ja he mencionat és professora substituta d'història. Jo el vaig fullejar just al principi del curs del CAP. I quan més sentit ha tingut ha estat ara cap a final, quan hem hagut de preparar la problemàtica emergent de centre. Durant aquests dies vaig trobar una pàgina dedicada al món de la docència als Estats Units (http://www.edweek.org.) Ara mateix acabo d'anar a la plana web i han restringit l'accés; tan se val jo vaig capturar el text i l'he penjat a l'entrada on comencem a fer el treball sobre la problemàtica. Doncs, reprenent el fil, allà en aquella discussió portada per tres experts amb uns quants docents i professional de l'educació, vaig trobar el nom d'una pedagoga de principis de segle, la senyora Maria Montessori, en Freinet va ser contemporàni a ella i ambdós van posar els fonaments d'una nova pedagogia on el centre sobre el que es posava atenció es traslladava dels coneixements als nens i nenes. Tots dos es van fixar en quines eren les maneres de poder apropar-se als nens i nenes, tots dos van veure que no se'ls podia imposar res i que el millor camí era trobar materials i tècniques perquè ells i elles desenvolupessin les seves capacitats. Montessori es va dedicar a aquells nens i nenes que fins llavors se'ls excloïa del sistema educatiu o bé perquè els consideraven deficients o bé perquè els consideraven "ineducables". En canvi, en Célestin Freinet es dedicà a la docència a les escoles rurals més preocupat per tot allò que es tractès a les aules tinguès una aplicació en el món real. Es va preocupar molt en introduir les noves tecnologies (la linotipia, els projectors i càmeres de cinema i els discos) a les aules. Allò que més m'ha interessat són les seves invariants que les considera com a tècniques i com a mètodes, ja que ell diu que les tècnique es poden adaptar a diferents contextos i es poden actualitzar a diferencia dels mètodes. "En la complejidad de los temperamentos, en el embrollo de un medio en el que se cruzan y se superponen las pistas más caprichosas, he tratado de hallar algunas de las reglas sencillas y eternas de la vida." (Freinet, Una pedagogía moderna de sentido común, pàg. 120). Dintre d'aquest llibre hi han tres apartats dedicats a la manca de set: "El caballo no tiene sed: ¡pues canviad el agua del estanque!", "Provocar la sed en el niño" i "Primero hay que hacer brotar la fuente".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada