Sessions n.8 i n.9. Atenció a la diversitat: conflictes i oportunitats.

El fet de traspàs, d'arribada, a Secundària d'uns nens i unes nenes que abans es passaven dos anys més a Primària, influeix a l'hora de fer, a l'hora d'ensenyar. Es troben en un moment crític que jo també vaig passar però més tard, la diferència és que jo em trobava en plena l'adolescència i ells encara no es troben en ella. A més, a més, s'han d'amollar a nous companys, a més professors, a més aules (no s'identifiquen amb l'aula), nous horaris, una nova manera de tutoritzar (referent poc present) i reben pressió per complir amb els continguts acadèmics. Aquest període, segons l'alumne/a, varia perquè en base als seus recursos individuals. En cap moment he sentit que el més important quan aquest/es alumnes arriben al centre és centrar els nostres esforços a que puguin entendre que han canviat de manera fer, de manera de treballar. S'han acabat els llapis, s'han acabat les presentacions amb coloraines, s'ha acabat treballar amb la barra de cola,... tots han de fer l'esforç d'assumir unes noves eines. Han d'anar adquirint l'ordinador com un element amb el que treballar. És per això que més que interessar-nos en els continguts, el que hem de treballar són els procediments i sobre tot les capacitats d'expressió escrita i oral, juntament amb la comprensió lectora. Existeix una assignatura que em sembla que no és gaire tinguda en compte però que s'hauria de fer ús per conformar criteris que després servirian per poder dur a terme un treball del conjunt dels docents més homogeni. Tècniques d'estudi, així es diu. Però segons sembla només es treballa d'una manera aïllada sense que cap professor sapiga que s'està fent en aquell moment. Si es decidís fer que tothom treballés els resums o els powerpoints es podria crear com un llibre d'estil pels alumnes i així poder tenir les mateixes eines per treballar.
Per una altra banda els alumnes quan arriben a secundària es troben que allà el mestre ja no està amb ell, no l'acompanya i es troba desassistit. Les classes es conformen per molta més gent, gent que no coneixes i llavors has de trobar el teu lloc. Perdre't fent aquest camí per intentar trobar aquest "lloc" és molt fàcil. Durant la classe s'ha parlat sobre els alumnes nouvinguts si hem de treballar amb ells, si hem de fer l'esforç de treballar amb ells. Sempre. Sempre hem de treballar amb tothom. Trobar-se amb una classe amb el síndrome de la "Tempesta perfecta" seria potser el quadre amb els contratemps més extrems. No tinc la suficient experiència per poder dir com reaccionaria. Tots els professionals diuen que has de fer un treball individual, que els ha de tractar com el que són: persones. Però per mi és molt difícil com reaccionaria. Pennac, al seu llibre, mal d'escola, diu que en aquests casos no enfrontar-se al problema, deixar de banda aquests alumnes que no progressen és només un fracàs personal.