Sessió n. 15. Planificació i intervenció educativa. La construcció d'un projecte de treball.

La sessió amb Montse Planella. No va ser gaire existosa en nombre de gent però va ser molt profitosa per mi. Entenc que molts cops, alguns dels companys dels que allà ens trobem hagin fet molt del contingut que ella ens va mostrar, però jo literalment vaig “flipar” amb la seva capacitat de poder crear unitats didàctiques. I potser el que més controlava era els trucs per crear dinàmiques, la manera de treure el màxim profit a una activitat d'allò més senzilla. Era interessant com un mateix plantejament anava d'un curs a un altre i de com es podia plantejar segons el tipus de matèria. Queda clar que la interrelació entre les arts entre els llenguatges tradicionals (pintura i dibuix) s'interrelacionen amb les arts més modernes (fotografia, cinema i vídeo) i ella ho feia veure d'una manera “simple”. Tot era una qüestió d'experiència o una barreja d'anys i de mirada lúcida? Suposo que és més la segona opció que no pas només experiència.

Inicialment quan es va presentar ens va introduir d'una manera ràpida al seu currículum del qual, per començar, allò que era més destacable és tot el material que havia fet quan va agafar un any (?). Durant aquell temps va fer una quantitat ingent de feina, realitzant unitats didàctiques per cada àrea específica de Visual i Plàstica. Molts professors han emprat aquestes unitats per impartir les seves classes. Pot semblar que això sigui un benefici que pot revertir a l'hora de preparar les classes, però com un ganivet pot tenir un bon o un mal ús. Crec que com a qualsevol persona quan rebem les coses fetes, mastegades, provoca que aquell que en fa ús no s'assumeixi res i no s'apropii de la matèria. Eliminar l'esforç en qualsevol matèria fa que el professor s'adotzeni, que es torni còmode i aquesta letargia s'encomana. La professora Planella va mostrar la gran llibertat que ens dóna el currículum de Visual i Plàstica. Ens trobem en un marc difós que, a vegades, a algun professor li pot arribar a fer por. A més a més, podem en la nostra matèria, d'una manera molt més fàcil que a d'altres, implementar a la classe maneres de fer (com treballar en equip). I es que com estem lligats al procés creatiu els alumnes es troben en una situació on ells han d'oferir una cosa creada per ells mateixos.

El següent que ens va ensenyar va ser una sèrie d'activitats (d'unitats, seqüències, didàctiques) que ella havia confegit durant aquests darrers anys. Totes elles les podem trobar a la pàgina web de l'institut on treballa. De mica en mica, ens anava mostrant que partint d'un simple plantejament es podien tractar aspectes dels objectius pedagògics del nostre currículum, com per exemple el compromís amb la resta de companys mitjançant els deures, el treball a casa. Una altra cosa interessant era que una mateixa unitat didàctica podia acabar-se en un punt o podia anar més enllà. I només invertint un camí que abans s'hagués plantejat d'una manera clàssica1, provocava que l'alumne fes seus una sèrie de conceptes partint de la pràctica i anant cap a la teoria. És això constructivisme? Probablement sí, si seguim la pràctica constructivista de plantejar un problema als alumnes i posar-los en acció i finalment treure unes conclusions. De moment, les dues darreres sessions sembla que aspectes del constructivisme hagin contagiat la manera fer, que el fet de construir, per part de l'alumne el seu coneixement està per sobre d'aquell transmissiu i directista. Tots dos es fixen en el procés i no tant en el resultat. Però com molt bé va dir la professora Planella no tots els grups adquireixen unes dinàmiques proclius a admetre aquestes maneres de treballar. S'han de conèixer els alumnes individualment i grupalment.