En quant als espais. La biblioteca.

A la biblioteca de l'IES Vallès estudiants que volen fer treballs es barregen amb els alumnes castigats.

A la biblioteca normalment es reuneixen els estudiants per fer treballs. Normalment són aquells que estan cursant l'ESO. De tant en tant, ve un noi que és discapacitat i una noia l'ajuda a portar endavant totes les tasques i feines que li van encomanant els professors. D'altres es fiquen en un cublicle on hi han cinc ordinadors per treballar. El més habitual és que els utilitzin per connectar-se a internet. Les biblioteques sempre m'han semblat uns bons llocs per reunir-nos i treballar en grup, però el fet que haguem de parlar en veu baixa no permet, molts cops, compartir els nostres pensaments. A part d'aquestes tasques, de tant en tant, quan s'han de reunir tot els professors per debatre, com ho han fet darrerament, temes que els concerneixen a tots (el PEC), fan ús d'aquest espai. Sembla ser que estan molt limitats a nivell d'espai. Un altres usos són, per exemple, l'espai on van a parar tots els expulsats i és on han de rehabilitar-se. A vegades, com es pot veure en el dibuix, algun estudiant es queda adormit. Què no ha dormit prou aquest nen? Els llibres els envolten, però s'han quedat obsolets, alguna vegada, algú s'apropa als prestatges i agafa un volum d'una enciclopèdia. Si t'apropes i et fixes molts llibres parlen de la biblioteca i com es considera aquest espai dins del centre. Els Estats Units s'estan plantejant quins ha de ser el seu paper ara i en el futur. És més, han entès quin paper juga la xarxa i la informació que allà s'hi pot trobar.

Stephanie Rosalia, una bibliotecària de la Escola Publica 225 de Brooklyn, ensenya coneixements sobre Internet.

Per aquesta raó, se suposa que els mateixos centres han d'aconseguir promoure una nova cultura dels espais que s'han fet servir fins ara com a magatzems de llibres, els quals, la major part d'ells, s'han quedat obsolets.

Les classes. Una classe de 2 n. de Batxillerat d'Història del Cinema, a tall d'exemple.

Per començar la classe tothom té unes fotocòpies que les ha repartit la professora. Quan vam començar i vam tenir el primer contacte li vaig comentar que havia treballat molt durant l'estiu per preparar aquell material i ella, la professora, em va contestar, "què et penses, jo treballo molt." La veritat és que jo sóc molt dolent i abans de tornar-nos a veure, durant les vacances de Nadal, vaig fer una petita comprovació. Sempre, sempre, m'han agradat els/les professors/es genuïns/es aquells/es que quan em parlaven sabien de què parlaven, no suporto aquell/a que enganya i si a sobre l'enxampo no el puc perdonar. Pot ser un/a manta, però sigues decent no enganyis, prepara't les classes, curra't-ho. Però resulta que només fent una cerca del text que havia donat vaig trobar tot el material que havia repartit com seu penjat a internet. Resulta graciòs que unes quantes sessions més tard va venir a fer-nos una sessió l'autora de tot aquest material: la professora Monste Planella.

El material que utiliza és el següent:

1. Fotocòpies
2. Videos del Youtube
3. Un vídeo de l'Edu3

La classe és directista, els estudiants d'una manera pacient van assimilant les "explicacions". Més o menys, quan comença la classe, es prepara el material, és a dir els videos. El primer vídeo que mostra és un sobre la història del cinema. Sempre m'han cridat l'atenció aquells documentals que volen abastar molt, s'acumula tanta informació que mai se sap què ha quedat de tota ella. Així que la professora no ha fet cap mena de reflexió. L'ha posat i ja està. Quins sediments es queden i quins marxen? Un cop acabat el documental s'inicia la part més activa pels estudiants: llegir les fotocòpies que ella els ha donat. Van llegint paràgraf rera paràgraf i de tant en tant s'aturen per veure fragments de les pel·lícules que estan en negreta. Em sento com tots els/les estudiants de la classe confòs, no entenc el perquè d'aquesta manera fer. Veient un fragment del Napoleó d'Abel Gance no entenc per quina raó no fa la simple comparació amb la sèrie de 24 i parla de la multipantalla.

Napoleó d'Abel Gance, 1927

24, Fox Channel, Setena temporada, 2009

No sé, crec que podria haver fet una història de la tecnologia del cinema i de com aquests avenços tècnics s'han anat incorporant en el llenguatge cinematogràfic.

Sessió n. 15. Planificació i intervenció educativa. La construcció d'un projecte de treball.

La sessió amb Montse Planella. No va ser gaire existosa en nombre de gent però va ser molt profitosa per mi. Entenc que molts cops, alguns dels companys dels que allà ens trobem hagin fet molt del contingut que ella ens va mostrar, però jo literalment vaig “flipar” amb la seva capacitat de poder crear unitats didàctiques. I potser el que més controlava era els trucs per crear dinàmiques, la manera de treure el màxim profit a una activitat d'allò més senzilla. Era interessant com un mateix plantejament anava d'un curs a un altre i de com es podia plantejar segons el tipus de matèria. Queda clar que la interrelació entre les arts entre els llenguatges tradicionals (pintura i dibuix) s'interrelacionen amb les arts més modernes (fotografia, cinema i vídeo) i ella ho feia veure d'una manera “simple”. Tot era una qüestió d'experiència o una barreja d'anys i de mirada lúcida? Suposo que és més la segona opció que no pas només experiència.

Inicialment quan es va presentar ens va introduir d'una manera ràpida al seu currículum del qual, per començar, allò que era més destacable és tot el material que havia fet quan va agafar un any (?). Durant aquell temps va fer una quantitat ingent de feina, realitzant unitats didàctiques per cada àrea específica de Visual i Plàstica. Molts professors han emprat aquestes unitats per impartir les seves classes. Pot semblar que això sigui un benefici que pot revertir a l'hora de preparar les classes, però com un ganivet pot tenir un bon o un mal ús. Crec que com a qualsevol persona quan rebem les coses fetes, mastegades, provoca que aquell que en fa ús no s'assumeixi res i no s'apropii de la matèria. Eliminar l'esforç en qualsevol matèria fa que el professor s'adotzeni, que es torni còmode i aquesta letargia s'encomana. La professora Planella va mostrar la gran llibertat que ens dóna el currículum de Visual i Plàstica. Ens trobem en un marc difós que, a vegades, a algun professor li pot arribar a fer por. A més a més, podem en la nostra matèria, d'una manera molt més fàcil que a d'altres, implementar a la classe maneres de fer (com treballar en equip). I es que com estem lligats al procés creatiu els alumnes es troben en una situació on ells han d'oferir una cosa creada per ells mateixos.

El següent que ens va ensenyar va ser una sèrie d'activitats (d'unitats, seqüències, didàctiques) que ella havia confegit durant aquests darrers anys. Totes elles les podem trobar a la pàgina web de l'institut on treballa. De mica en mica, ens anava mostrant que partint d'un simple plantejament es podien tractar aspectes dels objectius pedagògics del nostre currículum, com per exemple el compromís amb la resta de companys mitjançant els deures, el treball a casa. Una altra cosa interessant era que una mateixa unitat didàctica podia acabar-se en un punt o podia anar més enllà. I només invertint un camí que abans s'hagués plantejat d'una manera clàssica1, provocava que l'alumne fes seus una sèrie de conceptes partint de la pràctica i anant cap a la teoria. És això constructivisme? Probablement sí, si seguim la pràctica constructivista de plantejar un problema als alumnes i posar-los en acció i finalment treure unes conclusions. De moment, les dues darreres sessions sembla que aspectes del constructivisme hagin contagiat la manera fer, que el fet de construir, per part de l'alumne el seu coneixement està per sobre d'aquell transmissiu i directista. Tots dos es fixen en el procés i no tant en el resultat. Però com molt bé va dir la professora Planella no tots els grups adquireixen unes dinàmiques proclius a admetre aquestes maneres de treballar. S'han de conèixer els alumnes individualment i grupalment.

Sessió n. 14. Planificació i intervenció educativa. La construcció d'un projecte interdisciplinar.

He de reconèixer que he escrit gairebé res durant gairebé un mes i mig. He vingut poc pel meu diari de camp, però he seguit escrivint en els meus diaris sobre paper, també he escrit a fotocòpies, he fet fotografies i he parlat molt amb la meva companya de pràctiques, la Marina. Treballar en parella és molt més enriquidor que anar tot sol o en grup nombrós.
El professor Macián es va presentar i entre les coses que va dir em va agradar que digués que donava protagonisme als estudiants ja que gairebé tota la seva feina es basa en els projectes interdisciplinars, ja que els millors projectes poden fallar si no es coneixen els alumnes. Aquesta importància també la traslladava al fet d'aconseguir que es valori la nostra àrea ja que ells i elles són el millor aval perquè, per exemple, els pares tinguin una altra opinió de l'àrea. Tot seguit es va situar a nivell bibliogràfic1 fent un seguit de recomanacions personals que parlaven de la Cultura Visual, d'Estudis Visuals,... i finalment va enllaçar tota aquesta teoria amb la pràctica, amb la seva pràctica. Segons W. J. T. Mitchell la Cultura Visual és un corrent de pensament interdisciplinari. La seva manera d'actuació és transitar per espais fronterers i hem d'aprofitar aquests espais per poder desenvolupar projectes amb d'altres companys de centre. Sense la complicitat dels companys no es pot endegar cap iniciativa. Afortunadament, a la seva feina la major part d'ells i d'elles ja han passat les fases de 3 i 7 anys d'experiència.

Sessió n. 13. Planificació i intervenció educativa.

Desafortunadament no he pogut assistir, però gràcies a la Glòria Domínguez he aconseguit tot el contingut que es va tractar amb enllaços a pàgines que es van comentar.
Art i joves, l'adolescència com a recurs estilístic
Silvia Prada
Azucena Vieites
Carles Congost
Cova Macías
Pablo Ballester, expo Heroes Caidos
Willy Vanderperre, expo el 4th sexe
Tracey Moffat
Fernando Morales
Rineke Dikjstra
Celine Van Dalen
Pere Formiguera

Recursos Educatius i Web's (sobretot també van parlar de sexualitat)
http://www.dracmagic.com/indexcat.html
http://guerrilla-travolaka.blogspot.com/
http://www.lambdaweb.org/primer6.htm
http://www.inclou.org/

Autobiografies, ReDeConstrucció de la identitat
YouTube
ByronHurt
Ivy Quenn, vídeo al you tube
Actitud Maria Marta, http://www.actitudmariamarta.blogspot.com/
Topacio Fresh, http://www.myspace.com/topaciofresh
http://www.youtube.com/watch?v=x9fPlDIX_Ko
Guillermo Trujillano, http://www.guillermotrujillano.net/
Narcys, http://www.myspace.com/narcys
LeopardoNoViaja, http://www.myspace.com/leopardonoviaja

Publicitat
Campari
Ferret Cinzano
Dove (cartell publicitari)

Però m'agradaria fer esment la causa per la qual no he pogut assistir. El fet és que havíem plantejat a la pràctica de laboratori un exercici basat en el concepte que el Jordi Pallàs havia esmentat a la seva sessió: anar al cor dels estudiants. Hem pensat treballar amb negatius propis de color. Negatius personals, però que toquin el cor, el problema ha estat que ara ja no es pot revelar amb paper de b/n per culpa de com funciona el negatiu color. Ara només hi ha un tipus de paper b/n; el multigrau. Si exposes un negatiu color en aquest paper el resultat és una imatge empastada. Doncs bé, per aconseguir aquesta informació vaig haver de recorrer totes les botigues de Barcelona, per trobar algú que s'enrecordès de com es feia això de revelar en b/n. I justament va ser la tarda de dimarts de la sessió aquesta. M'he arrepentit moltes vegades de no haver pogut assistir a aquesta sessió.

La meva classe.

Per preparar aquesta seqüència de la nostra unitat didàctica he patit. El plantejament inicialment era fer una sessió on poder mostrar coses que mai abans els havien fet veure. I vaig plantejar-me l'eix central i aquest seria jo.

Sessió n. 10. i n.11. Planificació i intervenció educativa.

Jordi Pallàs va començar la sessió presentant-se. Tot i que el primer dia del curs ho va fer. Però segons ell va ser totalment desafortunat. Així que es va tornar a presentar. No crec que en sí fos memorable, ja que la va fonamentar en una exposició que va veure durant un viatge que havia fet el darrer estiu a Mèxic. Tractava sobre un home de color verd que queda amb uns amics que eren de diferents color per berenar.
En la segona sessió en Jordi Pallàs ens va preguntar que ens havia quedat de la darrera sessió. Cadascú va començar a dir diferents aspectes que havíem tractat i no sé, si va ser a arrel d'això, però a mi em va quedar que perquè algú, en aquest cas els alumnes, recordi un coneixement cal que vagi al cor i no al cap. Entenc que no tots els coneixements que els puguem mostrar, ensenyar,... es puguin enllaçar al cor.

Sessions n.8 i n.9. Atenció a la diversitat: conflictes i oportunitats.

El fet de traspàs, d'arribada, a Secundària d'uns nens i unes nenes que abans es passaven dos anys més a Primària, influeix a l'hora de fer, a l'hora d'ensenyar. Es troben en un moment crític que jo també vaig passar però més tard, la diferència és que jo em trobava en plena l'adolescència i ells encara no es troben en ella. A més, a més, s'han d'amollar a nous companys, a més professors, a més aules (no s'identifiquen amb l'aula), nous horaris, una nova manera de tutoritzar (referent poc present) i reben pressió per complir amb els continguts acadèmics. Aquest període, segons l'alumne/a, varia perquè en base als seus recursos individuals. En cap moment he sentit que el més important quan aquest/es alumnes arriben al centre és centrar els nostres esforços a que puguin entendre que han canviat de manera fer, de manera de treballar. S'han acabat els llapis, s'han acabat les presentacions amb coloraines, s'ha acabat treballar amb la barra de cola,... tots han de fer l'esforç d'assumir unes noves eines. Han d'anar adquirint l'ordinador com un element amb el que treballar. És per això que més que interessar-nos en els continguts, el que hem de treballar són els procediments i sobre tot les capacitats d'expressió escrita i oral, juntament amb la comprensió lectora. Existeix una assignatura que em sembla que no és gaire tinguda en compte però que s'hauria de fer ús per conformar criteris que després servirian per poder dur a terme un treball del conjunt dels docents més homogeni. Tècniques d'estudi, així es diu. Però segons sembla només es treballa d'una manera aïllada sense que cap professor sapiga que s'està fent en aquell moment. Si es decidís fer que tothom treballés els resums o els powerpoints es podria crear com un llibre d'estil pels alumnes i així poder tenir les mateixes eines per treballar.
Per una altra banda els alumnes quan arriben a secundària es troben que allà el mestre ja no està amb ell, no l'acompanya i es troba desassistit. Les classes es conformen per molta més gent, gent que no coneixes i llavors has de trobar el teu lloc. Perdre't fent aquest camí per intentar trobar aquest "lloc" és molt fàcil. Durant la classe s'ha parlat sobre els alumnes nouvinguts si hem de treballar amb ells, si hem de fer l'esforç de treballar amb ells. Sempre. Sempre hem de treballar amb tothom. Trobar-se amb una classe amb el síndrome de la "Tempesta perfecta" seria potser el quadre amb els contratemps més extrems. No tinc la suficient experiència per poder dir com reaccionaria. Tots els professionals diuen que has de fer un treball individual, que els ha de tractar com el que són: persones. Però per mi és molt difícil com reaccionaria. Pennac, al seu llibre, mal d'escola, diu que en aquests casos no enfrontar-se al problema, deixar de banda aquests alumnes que no progressen és només un fracàs personal.

Sessió n. 7. Compartint allò après: la construcció autobiogràfica.

Sessió n. 12. Les interrelacions a l'aula. Dinàmiques de l'espai i l'ús del cos.

Fig. 1

Fig. 2

Aquesta sessió com molt bé va dir la professora Furlan va ser un "Kit-kat", un descans de tanta teoria per fer una classe diferent i no tant pel que va dir, si no pel fet que ella és una persona que ve d'un altre pais, una persona que ens ha aportat un punt de vista diferent. Jo quan vaig fer les primeres classes d'observació, molt abans de fer la classe amb la professora Suzanne Furlan, a l'institut em va cridar molt l'atenció com s'havia organitzat l'espai. D'aquí ve el primer dibuix que vaig dibuixar mentre em trobava a l'institut.

San Google i de qui és aquest ull?

Darrerament s'està debatent l'ús de Google i el possible abús d'aquest que fa de les nostres dades. Polèmiques a part, Google a afegit una nova eina al nostre abast, però abans que res, em podrieu dir de qui és aquest ull?


Mai de la vida podrem veure tan aprop aquest ull, us ho bén asseguro. Pertany al retrat de l'Emperador Carles V de Velázquez. Tot gràcies al programa Google Earth i una aplicació que ens permet veure en alta resolució una sèrie de pintures. Desgraciadament a mi em semblen que són poques. Però millor que res està bé. La National Gallery no ofereix aquest servei.