Ja s'ha entregat el Diari de Camp.

Només em resta dir una cosa sobre el diari de camp: aquest no és el meu diari de camp. El meu diari de camp és aquest i molts més. És dues llibretes, múltiples fotocòpies, més blocs, llibres, textos i un intent de diari de camp, on havia abocat textos del bloc i textos sobre paper, anotacions i més coses. Finalment, el diari de camp és moltes coses, difícil de fer un compendi de tot això.

diari_de_camp1

Publish at Scribd or explore others: School Work safety sports

Aquest era el projecte de diari de camp sobre paper, es va quedar així.

La unitat didàctica

Unitat didàctica fotografia4

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research memoria unitat didàctica de

Sequencia VICTOR

Publish at Scribd or explore others: literature hugo

Traspas La Classe

Publish at Scribd or explore others: Essays & Theses School Work fotografia tradicion traspàs tecnològic

Freinet, Célestin. La escuela moderna francesa. Una pedagogía moderna de sentido común. Las invariantes pedagógicas.

Aquest llibre, d'en Célestin Freinet, va caure a les meves mans per casualitat. El meu pare li agrada anar a la biblioteca i allà tenen un racó on desen llibres que no els volen més (?). I ell de tant en tant agafa els que li poden interessar o ens poden interessar a nosaltres, els seus fills o familiars. Aquest me'l va donar per la meva companya, que com ja he mencionat és professora substituta d'història. Jo el vaig fullejar just al principi del curs del CAP. I quan més sentit ha tingut ha estat ara cap a final, quan hem hagut de preparar la problemàtica emergent de centre. Durant aquests dies vaig trobar una pàgina dedicada al món de la docència als Estats Units (http://www.edweek.org.) Ara mateix acabo d'anar a la plana web i han restringit l'accés; tan se val jo vaig capturar el text i l'he penjat a l'entrada on comencem a fer el treball sobre la problemàtica. Doncs, reprenent el fil, allà en aquella discussió portada per tres experts amb uns quants docents i professional de l'educació, vaig trobar el nom d'una pedagoga de principis de segle, la senyora Maria Montessori, en Freinet va ser contemporàni a ella i ambdós van posar els fonaments d'una nova pedagogia on el centre sobre el que es posava atenció es traslladava dels coneixements als nens i nenes. Tots dos es van fixar en quines eren les maneres de poder apropar-se als nens i nenes, tots dos van veure que no se'ls podia imposar res i que el millor camí era trobar materials i tècniques perquè ells i elles desenvolupessin les seves capacitats. Montessori es va dedicar a aquells nens i nenes que fins llavors se'ls excloïa del sistema educatiu o bé perquè els consideraven deficients o bé perquè els consideraven "ineducables". En canvi, en Célestin Freinet es dedicà a la docència a les escoles rurals més preocupat per tot allò que es tractès a les aules tinguès una aplicació en el món real. Es va preocupar molt en introduir les noves tecnologies (la linotipia, els projectors i càmeres de cinema i els discos) a les aules. Allò que més m'ha interessat són les seves invariants que les considera com a tècniques i com a mètodes, ja que ell diu que les tècnique es poden adaptar a diferents contextos i es poden actualitzar a diferencia dels mètodes. "En la complejidad de los temperamentos, en el embrollo de un medio en el que se cruzan y se superponen las pistas más caprichosas, he tratado de hallar algunas de las reglas sencillas y eternas de la vida." (Freinet, Una pedagogía moderna de sentido común, pàg. 120). Dintre d'aquest llibre hi han tres apartats dedicats a la manca de set: "El caballo no tiene sed: ¡pues canviad el agua del estanque!", "Provocar la sed en el niño" i "Primero hay que hacer brotar la fuente".

Si haguès de mostrar tots els textos que tinc en PDF

No tots els textos que surten a l'imatge que es troba sota aquestes línies me'ls he llegit, però gairebé tots. Són textos variats que van des dels simples articles que et pots trobar als diaris digitals com aquells que he pogut trobar al cercador del Google acadèmic.


I si els poguès quantificar en quantitat d'informació doncs ocupen aquest total de 82, 3 MB. És curiòs


Si he d'escollir un de tots aquests textos em quedaria amb el text sobre els fundaments de la fotografia digital. A arrel de la preparació que vaig haver de fer de la classe teòrica em vaig haver de llegir diversos textos per posar-me al dia dels avenços tecnològics que ha sofert

Inger Enkvist contra el constructivisme

Ja ho sé sóc un alarmista però ara que estic revisant les meves notes, els meus diaris de camp en paper, aquells que portem que no estan ordenats ni classificats i on aboquem tot el que ens trobem, i també estic revisant les entrades més antigues, m'he trobat que en una entrada del bloc d'un professor de secundària hi havia una entrada dedicada a aquesta senyora. De fet jo la vaig conèixer un cop que vàrem parlar del constructivisme com una alternativa pedagògica a les aules. Doncs bé, en aquell moment jo vaig dubtar de si el constructivisme era tan bo com semblava i per aquesta raó vaig fer una cerca per trobar veus crítiques i les vaig trobar encarnades en aquesta dona: Inger Enkvist. Sembla ser que fa poc, per ser més precisos l'11 de març, havia estat convidada a fer una valoració de la LEC. La introducció és interessant. Parla, oh, sorpresa, de la motivació dels docents i que enlloc del text de la proposta de llei no troba ni la formació de qualitat dels professors, ni la motivació que és necessària.

La tempesta "perfecta"/ La "classe" perfecta

Entenem un grup/classe amb el síndrome de “la tempesta perfecta” aquella que té un alumne immigrant que no sap castellà i per descomptat català. Tens també un nen violent que pertany a una família desestructurada. A més a més, hi ha un nen que pateix bullying. En general cap dels nens té un ambient familiar procliu a portar-los a museus, cinema o teatre. Un ambient on la cultura tingui un cert apreci, no es llegeix. Dins d'aquest batibull tenim un grup d'alumnes que sí tenen interès per estudiar. Com ens podem repartir? A qui li dediquem més temps?

Mal d'Escola, Daniel Pennac

Hi han llibres, com les pel·lícules, com les sèries, etc., que esdevenen icones i referents d'un moments. Amb el pas del temps o es mantenen o desapareixen. Aquest professor que mai ha estat reconegut per la seva mare com a tal, com persona que s'ensortirà a la vida, que és una veu reconeguda al món de la pedagogia a França i també a l'esfera política, m'ha fet rememorar passatges propis de la meva vida com estudiant. Els meus fracassos que potser no han estat tant meus com de la societat i un sistema pedagògic. La meva incapacitat per entendre les matemàtiques i les maneres, la performativitat, portada a cap pels professors a l'hora d'ensenyar aquesta matèria. No sé com seran les meves classes però allò que sí que tinc clar és que quan tingui davant als estudiant sabré amb qui estic parlant.

"A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració dels exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen."

Els fantasmes han tornat. Jo vaig ser un estudiant mediocre, un estudiant que les matemàtiques el van torçar les expectatives, que potser haguès pogut estudiar arquitectura, qui ho sap això? Però no vaig poder perquè les matemàtiques no les vaig entendre. Però a la resta d'assignatures m'ensortia fins que vaig arribar a l'institut i vaig haver de repetir segons de BUP, quan encara no s'havia fet la reforma. Sí vaig repetir, però al cap dels anys em vaig treure Comunicació Audiovisual. Això algú ho pot entendre? Ho passes molt malament quan una cosa no l'entens. Amb tots aquests anys com estudiant em vaig trobar un dia un professor d'anglès que va venir de l'Autònoma ha fer una conferència, mentre estudiava anglès a l'EOI de Drassanes. Va començar a explicar i es va aturar i va preguntar si l'enteniem. Alguns va dir que no. Llavors, ell va respondre en anglès "Dèu ser que jo m'explico malament".

La problemàtica emergent, la presentació i el treball en grup.

La problemàtica emergent
My Winter Shoes Rest in Summer

Publish at Scribd or explore others: Presentations & Spre blogging motivation

Això és el que ha quedat de la sessió? Tan de bo. Això és fruit del treball en grup, aquest és el tema que hem tractat, aquesta ha estat la manera de com hem treballat i hem ensenyat la problemàtica. Per tots aquells que hem fet les pràctiques ha estat molt dur treballar en grup i no per treballar en les petites unitats que s'han anat fent sinó en els grans grups que hi ha a cada centre.

Li dono voltes a la performativitat i a l'agència.

És molt dur treballar en equip i més a aquestes altures de curs. Totes les companyes del grup estan esgotades. Però el proper 14 d'Abril hem de fer la presentació de la nostra problemàtica emergent. Ja he fet esment del concepte sobre el que treballem la performativitat i tancar el seu abast semàntic, definir la seva extensió s'està fent molt dur. A la darrera reunió vam estar discutint de si unes pràctiques eren o no performatives, la Marina no entenia que entrar en una classe i demanar als alumnes que obrissin el llibre de text per una pàgina i comencessin a llegir es pogués considerar performatiu. La Cèlia deia que sí, que allò era perfomatiu, però potser de baixa intensitat, que potser era poc efectiu per aconseguir allò que tant ens preocupa: motivar a l'alumne. Així que allò performatiu pot tenir moltes maneres de presentar-se a l'aula, pot ser interpretat des del docent de moltes maneres, però el que sí que queda clar és que la finalitat sempre serà la mateixa encendre una guspira en l'interès dels estudiants. A vegades, ens oblidem que nosaltres encara som alumnes, que encara estem fent dinàmiques de grup, treballs en grup, per, finalment, algú avaluar-nos. Només ens trobem en el principi d'un camí, tot i que la nostra vida d'estudiant ha estat de les més llargues.

Motivació, motivación, motivation

Publish at Scribd or explore others: School Work motivation motivación

Revista_Escuela

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research performativitat performatividad

Aquests són uns textos que ens vàrem passar entre nosaltres per poder anar tancant els límits semàntics de performativitat.

El bloc, els blocs, com són, què són,...

Tinc clar que el bloc pot esdevenir una gran eina pels docents. Però el problema és que potser veig el bloc com una solució perfecte. Així que he intentat reflexionar sobre com implementar-ho al treball de les aules. En base a la nostra experiència individual i la nostra experiència de grup crec que pot ser significativa si més endavant la podem compartir amb la resta de companys i companyes del CAP. A arrel del concepte d'agència crec que l'hem de tenir com la primera màxima a portar a cap si ens plantegem el fet d'emprar-lo com un eix sobre el qual també vertebrar les nostres classes. Així el bloc no ha de respresentar una càrrega afegida pel docent sinó que ha de ser compartida amb els alumnes. Però aban de començar a posar-se en marxa hem d'entendre que tots aquests projectes, totes aquestes idees han de seguir un procés. També s'ha d'entendre que els blocs no són la panacea, només són una eina més, molt llaminera, però que sense una coherència es pot quedar en un resultat estèril. La temporització ideal d'un bloc és el d'una avaluació. Però s'ha de deixar molt clar que és una eina de tots, del grup, i potser s'ha de crear una xarxa o un pont entre allò que es fa i mostrar-ho al bloc. Per aquesta raó ha de quedar molt clar que allà s'anirà mostrant el procés de la classe. En les nostres pràctiques vàrem errar en aquest punt perquè una manera per comprometre'ls haguès estat que a cada sessió, com va suggerir Cèlia en una reunió de grup o com volien fer el grup de l'IES Maragall en la seva proposta per la problemàtica emergent, un estudiant la resumís al bloc. Cada sessió quedaria registrada a mode de contracte. Per aconseguir això tots els estudiants han de poder tenir accès al bloc. A nivell de privilegis han d'estar a la mateixa altura que la professora o el professor. És a dir que han de tenir la capacitat de manipulació del bloc, de gestió de les entrades i de tot allò que allà es pengi. Hauran, llavors, de treballar en equip i s'hauran d'amotllar a les decisions de la majoria. Això exigeix més temps, més dedicació.
El bloc s'ha d'entendre com un llibre, un diari, una ràdio o una televisió, com qualsevol mitjà de comunicació. El grup serà responsable i s'haurà de fer responsable del contingut que es publica (la web 2.0). Aquí fem un pas més i arribem a conquerir un espai més enllà de l'aula, amb totes les seves conseqüències i responsabilitats.

Allà on diu fill diguem que posa estudiant i allà on diu pare o mare diguem que diu professor o professora

He llegit aquest article i fa temps que penso que molts cops, tot i no ser els nostres fills, els estudiants es comporten com a tals i nosaltres com els seus pares.