Què faig? Estudiar i esperar

Ara no paro de tenir feina, no remunerada, però feina. Estic fent un postgrau de geometria i dibuix tècnic. De debò que intento veure-li la vessant pràctica, però potser només li veig per una part, però no per una altra. M'explico. La geometria forma part de nosaltres. La geometria està a les nostres vides. Només hem de saber que el GPS troba la nostra posició gràcies a la triangulació entre satèl·lits.

Els satèl·lits fan voltes i aquesta és una de les darreres maneres d'ubicar-se en el nostre planeta, però molt abans els navegants van haver d'utilitzar d'altres instruments com l'astrolabi.

I d'altres mitjançant triangles semblants varen esbrinar l'altura d'una illa. I aquests són alguns exemples de com part de la matèria de dibuix tècnic es pot aplicar a la realitat que ens envolta.

Triangulació. Liu Hui (c. 263): Com es mesura l'altura d'una illa del mar? Il·lustració d'una edició de 1726. Font Viquipèdia.

Entenc que aquesta part pot semblar interessant o si més no lligada a una realitat que els envolta. No crec que sigui necessari arribar a segons quins punts. El dibuix tècnic no pot arribar a ser un seguit d'exercicis on es facin demostracions sense sentit que només siguin pur virtuosisme. Entenc que la geometria és un llenguatge i amb ella podem escriure una carta o podem escriure un poema. No menyspreo la poesia però per arribar a aquest domini s'han d'entendre la natura de les paraules i les arrels que tenen en la realitat. Hem perdut de vista la realitat, el món que ens envolta i descontextualitzem tots els coneixements que s'imparteixen en les aules. Ens allunyem molt aviat les nenes i nens, els adolescents es troben amb continguts que no fan res més que deslligar-los i desmotivar-los.

Estem de vacances?

No ho crec pas. Jo com a mínim estic de vacances i continuo pensant en com podria impartir les classes de dibuix tècnic. Com podria plantejar d'una manera constructivista una classe de dibuix tècnic? Com de lluny semblen les classes del CAP! No estic pas content, em semto potser una mica trist pel fet que no hagin pogut anar més enllà les trobades dels "Domingueros". No és pas una mala iniciativa, però, a vegades, sembla impossible fer que un grup de gent es mogui en un mateix sentit (si això passa amb un grup de gent que es troba dins d'una aula, imaginat amb un grup de gent que ha perdut el vincle de l'aula). Tinc en el cap aquestes preocupacions i a més a més, tinc al cap el fet d'haver-me apuntat a la borsa d'interins. Bé les coses estan així. Només em resta per una banda continuar caminant i per una altra ser pacient i esperar. En quant a les classes de dibuix tècnic m'agradaria implementar les TIC. D'alguna manera ho tinc, més o menys, situat, encarat, però resta el més important: passar-ho a la pràctica.

Oposicions, llistes d'interins o...?

Hi ha gent que s'està preparant les oposicions, jo no puc encara fer-ho. Potser més endavant. Presentar-se i aprovar-les crec que serà fruit de moltes variables. De moment el que em preocupa ésl el fet d'apuntar-me a llistes. Ja fa temps vaig estar apuntat només calia ser llicenciat i ja està. Ara penso que això ha canviat. La resolució pel curs que ve ja està a la web és aquesta. Molta lletra i molta paraulota. De moment no han obert les llistes així que només hem d'estar atents i esperar. Ser pacients. L'altre dia vaig trucar al Departament d'Educació i ells mateixos em van dir que només era qüestió dies que obrissin les llistes, que no deixès de mirar la plana web. Ara mateix tinc una finestra oberta amb la plana del Departament d'Educació. No han penjat res encara. M'ha sorprès que els nostres tutors es sorprenguessin de l'opció de molts de nosaltres de no prendre el camí de la docència reglada. És l'opció més conseqüent, l'opció que molts d'ells no entenen. Fa uns dies vaig anar a gravar una entrevista a una senyora, no entenia el perquè feia allò sense treure un benefici monetari, econòmic. Aquesta filosofia de treure diners de tot arreu ens ha dut fins a la situació actual. Canviar la manera de pensar, la manera d'ensenyar i canviar els continguts que es donen és essencial. Però sembla que els nostres tutors i les nostres tutores no ho han vist encara. Potser no estan preparats.

Encara continuo aquí. La creativitat i la Suzanne Furlan

Inspiració i idees aparèixen quan la gent comparteix els seus coneixements i les seves descobertes. Doncs bé, a la sessió de la Suzanne Furlan ens va dir que miressim un vídeo d'un tal Sir Ken Robinson. Realment mostra, evidencia que la creativitat ha estat eliminada com d'altres capacitat de l'ésser humà de l'escola. Arribats a una edat només ens interessem pel cervell, per omplir de continguts aquest calaix i ens despreocupem de la resta del nostre cos. Què passa amb la dansa? Què passa amb el teatre?

Ja s'ha entregat el Diari de Camp.

Només em resta dir una cosa sobre el diari de camp: aquest no és el meu diari de camp. El meu diari de camp és aquest i molts més. És dues llibretes, múltiples fotocòpies, més blocs, llibres, textos i un intent de diari de camp, on havia abocat textos del bloc i textos sobre paper, anotacions i més coses. Finalment, el diari de camp és moltes coses, difícil de fer un compendi de tot això.

diari_de_camp1

Publish at Scribd or explore others: School Work safety sports

Aquest era el projecte de diari de camp sobre paper, es va quedar així.

La unitat didàctica

Unitat didàctica fotografia4

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research memoria unitat didàctica de

Sequencia VICTOR

Publish at Scribd or explore others: literature hugo

Traspas La Classe

Publish at Scribd or explore others: Essays & Theses School Work fotografia tradicion traspàs tecnològic

Freinet, Célestin. La escuela moderna francesa. Una pedagogía moderna de sentido común. Las invariantes pedagógicas.

Aquest llibre, d'en Célestin Freinet, va caure a les meves mans per casualitat. El meu pare li agrada anar a la biblioteca i allà tenen un racó on desen llibres que no els volen més (?). I ell de tant en tant agafa els que li poden interessar o ens poden interessar a nosaltres, els seus fills o familiars. Aquest me'l va donar per la meva companya, que com ja he mencionat és professora substituta d'història. Jo el vaig fullejar just al principi del curs del CAP. I quan més sentit ha tingut ha estat ara cap a final, quan hem hagut de preparar la problemàtica emergent de centre. Durant aquests dies vaig trobar una pàgina dedicada al món de la docència als Estats Units (http://www.edweek.org.) Ara mateix acabo d'anar a la plana web i han restringit l'accés; tan se val jo vaig capturar el text i l'he penjat a l'entrada on comencem a fer el treball sobre la problemàtica. Doncs, reprenent el fil, allà en aquella discussió portada per tres experts amb uns quants docents i professional de l'educació, vaig trobar el nom d'una pedagoga de principis de segle, la senyora Maria Montessori, en Freinet va ser contemporàni a ella i ambdós van posar els fonaments d'una nova pedagogia on el centre sobre el que es posava atenció es traslladava dels coneixements als nens i nenes. Tots dos es van fixar en quines eren les maneres de poder apropar-se als nens i nenes, tots dos van veure que no se'ls podia imposar res i que el millor camí era trobar materials i tècniques perquè ells i elles desenvolupessin les seves capacitats. Montessori es va dedicar a aquells nens i nenes que fins llavors se'ls excloïa del sistema educatiu o bé perquè els consideraven deficients o bé perquè els consideraven "ineducables". En canvi, en Célestin Freinet es dedicà a la docència a les escoles rurals més preocupat per tot allò que es tractès a les aules tinguès una aplicació en el món real. Es va preocupar molt en introduir les noves tecnologies (la linotipia, els projectors i càmeres de cinema i els discos) a les aules. Allò que més m'ha interessat són les seves invariants que les considera com a tècniques i com a mètodes, ja que ell diu que les tècnique es poden adaptar a diferents contextos i es poden actualitzar a diferencia dels mètodes. "En la complejidad de los temperamentos, en el embrollo de un medio en el que se cruzan y se superponen las pistas más caprichosas, he tratado de hallar algunas de las reglas sencillas y eternas de la vida." (Freinet, Una pedagogía moderna de sentido común, pàg. 120). Dintre d'aquest llibre hi han tres apartats dedicats a la manca de set: "El caballo no tiene sed: ¡pues canviad el agua del estanque!", "Provocar la sed en el niño" i "Primero hay que hacer brotar la fuente".

Si haguès de mostrar tots els textos que tinc en PDF

No tots els textos que surten a l'imatge que es troba sota aquestes línies me'ls he llegit, però gairebé tots. Són textos variats que van des dels simples articles que et pots trobar als diaris digitals com aquells que he pogut trobar al cercador del Google acadèmic.


I si els poguès quantificar en quantitat d'informació doncs ocupen aquest total de 82, 3 MB. És curiòs


Si he d'escollir un de tots aquests textos em quedaria amb el text sobre els fundaments de la fotografia digital. A arrel de la preparació que vaig haver de fer de la classe teòrica em vaig haver de llegir diversos textos per posar-me al dia dels avenços tecnològics que ha sofert

Inger Enkvist contra el constructivisme

Ja ho sé sóc un alarmista però ara que estic revisant les meves notes, els meus diaris de camp en paper, aquells que portem que no estan ordenats ni classificats i on aboquem tot el que ens trobem, i també estic revisant les entrades més antigues, m'he trobat que en una entrada del bloc d'un professor de secundària hi havia una entrada dedicada a aquesta senyora. De fet jo la vaig conèixer un cop que vàrem parlar del constructivisme com una alternativa pedagògica a les aules. Doncs bé, en aquell moment jo vaig dubtar de si el constructivisme era tan bo com semblava i per aquesta raó vaig fer una cerca per trobar veus crítiques i les vaig trobar encarnades en aquesta dona: Inger Enkvist. Sembla ser que fa poc, per ser més precisos l'11 de març, havia estat convidada a fer una valoració de la LEC. La introducció és interessant. Parla, oh, sorpresa, de la motivació dels docents i que enlloc del text de la proposta de llei no troba ni la formació de qualitat dels professors, ni la motivació que és necessària.

La tempesta "perfecta"/ La "classe" perfecta

Entenem un grup/classe amb el síndrome de “la tempesta perfecta” aquella que té un alumne immigrant que no sap castellà i per descomptat català. Tens també un nen violent que pertany a una família desestructurada. A més a més, hi ha un nen que pateix bullying. En general cap dels nens té un ambient familiar procliu a portar-los a museus, cinema o teatre. Un ambient on la cultura tingui un cert apreci, no es llegeix. Dins d'aquest batibull tenim un grup d'alumnes que sí tenen interès per estudiar. Com ens podem repartir? A qui li dediquem més temps?

Mal d'Escola, Daniel Pennac

Hi han llibres, com les pel·lícules, com les sèries, etc., que esdevenen icones i referents d'un moments. Amb el pas del temps o es mantenen o desapareixen. Aquest professor que mai ha estat reconegut per la seva mare com a tal, com persona que s'ensortirà a la vida, que és una veu reconeguda al món de la pedagogia a França i també a l'esfera política, m'ha fet rememorar passatges propis de la meva vida com estudiant. Els meus fracassos que potser no han estat tant meus com de la societat i un sistema pedagògic. La meva incapacitat per entendre les matemàtiques i les maneres, la performativitat, portada a cap pels professors a l'hora d'ensenyar aquesta matèria. No sé com seran les meves classes però allò que sí que tinc clar és que quan tingui davant als estudiant sabré amb qui estic parlant.

"A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració dels exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen."

Els fantasmes han tornat. Jo vaig ser un estudiant mediocre, un estudiant que les matemàtiques el van torçar les expectatives, que potser haguès pogut estudiar arquitectura, qui ho sap això? Però no vaig poder perquè les matemàtiques no les vaig entendre. Però a la resta d'assignatures m'ensortia fins que vaig arribar a l'institut i vaig haver de repetir segons de BUP, quan encara no s'havia fet la reforma. Sí vaig repetir, però al cap dels anys em vaig treure Comunicació Audiovisual. Això algú ho pot entendre? Ho passes molt malament quan una cosa no l'entens. Amb tots aquests anys com estudiant em vaig trobar un dia un professor d'anglès que va venir de l'Autònoma ha fer una conferència, mentre estudiava anglès a l'EOI de Drassanes. Va començar a explicar i es va aturar i va preguntar si l'enteniem. Alguns va dir que no. Llavors, ell va respondre en anglès "Dèu ser que jo m'explico malament".

La problemàtica emergent, la presentació i el treball en grup.

La problemàtica emergent
My Winter Shoes Rest in Summer

Publish at Scribd or explore others: Presentations & Spre blogging motivation

Això és el que ha quedat de la sessió? Tan de bo. Això és fruit del treball en grup, aquest és el tema que hem tractat, aquesta ha estat la manera de com hem treballat i hem ensenyat la problemàtica. Per tots aquells que hem fet les pràctiques ha estat molt dur treballar en grup i no per treballar en les petites unitats que s'han anat fent sinó en els grans grups que hi ha a cada centre.