Un projecte educatiu a l'Illa

Avui he rebut un mail de l'Anna Vilarrúbias la coordinadora de l'Escola Illa. Ja fa més d'un mes que vaig plantejar-li un nova via per ofertar al centre: el coneixement i pràctica dins l'àmbit de l'audovisual. Des de llavors han passat els dies i estem negociant una dia per trobar-nos també amb el cap d'estudis. Sembla difícil trobar-li un lloc, però crec que si no és possible és només, com sempre, per qüestions burocràtiques i voluntat de les persones.


Ver mapa más grande

Estarem en contacte. Només em resta dir una cosa, des de la darrera sessió, on la Montse Cortadellas va presentar tota la seva feina, he estat barrinant em va remoure moltes coses. Des de llavors m'estic plantejant les coses d'una manera diferent. És a dir no tinc

L'Avaluació. Les notes i de com ens pot afectar un número.

No estic gens content amb el dia de les notes. Aquell dia que temia tant en el que el professor em donava un resultat de la meva feina. De com ha anat només puc tenir dues idees clares: hem estat molt estrictes, però la nota és el resultat meditat i valorat per un seguit de notes i els/les estudiants, en aquest cas, el nostre grup, tenien una idea equivocada de nosaltres, s'esperaven tenir una nota més alta o, millor dit, que nosaltres valorèssim amb una mica més el seu treball. Un cop repartides les notes i els comentaris algunes d'elles s'han enfadat. Molt bon "rotllo", al principi, però ara sembla que els ha caigut a sobre com una gerra d'aigua freda la nota. No s'ho esperaven. Nosaltres no havíem de demostrar res, no havíem de mantenir un llistó de res, erem nous i podíem fer allò que volguessim. Però m'ha semblat que tot el grup s'esperava una altra cosa. Tot i que durant totes les nostres classes els volíem fer un seguiment, però sembla que allò de fer els treballs i els últims esforços es deixa pel darrer moment. Ningú, i quan dic ningú, ha reaccionat fins a l'últim moment. Hi ha estudiants als que els pot funcionar, però en general aquest grup no ha treballat tot el que havia de treballar.
Tenir els criteris des del principi molt clars ens ha ajudat per tal de poder aconseguir una nota final. Quantes més notes, més fàcil és aconseguir una nota més matissada. Marina no era força partidària d'avaluar, però desgraciadament és obligatori. Però sembla que estiguin acostumats a ser avaluats, a que aquella pressió de la nota els faci estar atents. Així que vam decidir avisar-los mitjançant cartells de participar al bloc, una extensió de la pròpia aula i el laboratori. Els vam oferir poder mantenir un contacte més estret via correu electrònic, però no va ser fins les darreres sessions que van agafar el costum d'enviar-nos material per internet. En realitat, no sabem a que es pot deure la seva inactivitat. Només gairebé obligant-los posar-se davant de l'ordinador podíem aconseguir una resposta seva. I aquestes són algunes d'elles.

Sessió n. 19. La performativitat o de com complicar els conceptes, les metodologies i la vida

És agradable quan pots llegir un text i entendre-ho tot. L'altre dia, aquest dimarts passat (17/03/09), vam fer una reunió per marcar el territori on ens podem moure tots els del grup dins de la problemàtica emergent. Tenim una idea clara sobre la que hem de treballar: la manca de motivitat. I una altra idea que seria la performativitat, o allò que hem de fer o estratègies que hem de portar a cap per tal d'aconseguir una motivació. A la reunió hem decidit que entre tots hem de decidir una definició d'aquest dos conceptes.

A la recerca de la teoria. Quan la pedagogia i la pràctica no es troben.

De veritat estic sorprès per tota la quantitat d'informació que ens han pogut aportar tots els professionals que han vingut a cada sessió, però no és tanta la quantitat com la qualitat, la diversitat de punts i sobretot la creativitat implicita en molts d'ells. Són professionals que han volgut fer d'una altra manera, cadascú i cadascuna a la seva manera. És per això que l'article del Moreno em va sorprendre molt, em va fer enfadar i fins i tot revoltar-me.
Què hem de repensar? Molt interessant el plantejament, molt interessant el quadre, molt bones intencions. Però on són les solucions? En comptes de repensar per què no fem una altra manera d'educar. Fem-ho. Senyors, senyores, són molt còmodes, és molt fàcil donar solucions. Així tots podem arreglar el país. Així podem tots arreglar el sistema educatiu. Des d'una cadira, podem arreglar el sistema. Escrivint meravellosos textos. Quants d'aquests estan a les trinxeres? Moltes i molts, professores i professors estan "cremats" i es queixen per sistema, el sistema els ha matxucat, triturat. Tots aquests estan per innovar? És molt dur, massa exigent, això ja no va amb ells; no poden, per poder, ni repensar l'educació. Sistemes alternatius, modes alternatius, gent alternativa, educació alternativa, tot alternatiu, on són els pares alternatius amb els alumnes alternatius? Aquells que es volen arriscar a fer experiments amb els seus fills? Qui vol sortir dels canals oficials per fer provatures? Massa preguntes que el text no ha estat capaç ni de mostrar un bri d'esperança, un camí real per anar cap a nous territoris. Em sembla que el "fatxenda", o "fatxa", del text que la companya Glòria, ens va presentar, tot i ser el que és té una mica de raó, com sempre, ni tot és negre, ni tot és blanc. Què passa? Hi han teòrics que fa anys que no s'han apropat a les aules? Sí. Però el problema és, segons crec jo, moltes vegades, la manca de voluntat. A tots els IES trobem professors que es regeixen pels mateixos continguts, currículums, ... i a l'última sessió vam veure que semblen mons paral·lels. Què o qui canvia? Els professors? Els alumnes? L'Entorn social?

L'Avaluació. Un cop ja s'han entregat tots el treballs o gairebe tots.

El divendres ens van donar els treballs que faltaven. Dimecres es van entregar gairebé tots, menys 3 persones. Vàrem estar discutint, per veure què podíem fer. Durant la preparació de la classe la Marina i jo vam estar pensant què podíem fer en el cas que no ens entreguessin el treball. Li havíem donat moltes voltes i fins i tot havíem pensat que no ens ho entregués ningú. La situació va ser la que he escrit més amunt: tothom menys tres. A la manera de la professora Planellas vàrem dir que tothom col·loquès el seu treball a sobre de la taula els vam escampar i va quedar pal·lès que algunes persones no havien entregat el treball. Vam posar en comú aquest problema i vam demanar què es podia fer. Quin greuge comparatiu era allò per la resta de companys? Com és que hi havia hagut gent que sí l'havia entregat i d'altre no? Tot això va servir per nosaltres i per a ells vàrem fer veure que havíem tingut un compromís amb ells i elles, i això havia de ser recíproc. Els havíem fet un seguiment, havíem contestat els seus mails, havíem estat disponibles. Tot això haguès estat millor fer-ho amb més temps, treballant amb ells i elles més temps. Al final tot és una qüestió de temps.

Caminant. Conversant.

Els peripatètics (περιπατητικός) feien passejades a les seves escoles dins d'un pati que li deien peripatoi. El trànsit ajudava a entendre les reflexions que feien. Anys més tard Richard Long, ens fa caminar al llarg de les seves obres. Hem discutit durant aquest trajectes molt i la veritat és que ha estat un altre diari de camp que m'hagués agradat reflectir. En general, em sembla que aquest diàleg no és duu a terme entre els professors. Només es troben a les seves reunions de departament i poca cosa més. Dubto que sigui probable que pugui mantenir un mateix contacte amb els companys de departament en el futur.


Ver mapa más grande


Ver mapa más grande

Sessió n. 18 Montserrat Cortadelles. Projectes i més projectes.

A part de ser artista i docent, has de semblar-ho i la Montserrat Cortadelles ho sembla. I per a mi també ho és. M'explico, la seva feina ha estat un cúmul d'esforços i sacrificis per fer allò que li agrada, però anant per la via més difícil, l'alternativa que ningú agafa, aquella que tots evitem. Així que ha hagut d'aprendre a fer les coses i que, a més a més, arribin a tothom. Feina de formigueta, però que serveix per fer entendre allò que fa. Jo no sóc gens teòric, no sóc gens del negre sobre blanc, sóc més de "fem-ho", sóc més pràctic. Per això m'ha agradat els seu plantejament de mostrar que la pràctica pot arribar a presentar-se a les aules i fins i tot semblar interessant pels docents i els alumnes.

El Bloc i els Cartells

El bar. On són els límits de l'institut?

A l'institut no hi ha una cantina. No tenen espai. De fet el tenien, però el van haver de dedicar com espai docent. Així que tots els estudiants que poden sortir de l'institut acaben en un mateix lloc. Són com una petita mina per l'amo d'un bar que està al costat del centre. Allà acaben tots perquè allà hi va tothom. El pati no és que sigui un espai gaire acollidor. Està molt brut, molt brut.


Ver mapa más grande

El dia que la Marina va fer classe.

Havíem discutit de quins errors havia comés a la meva sessió. Vam veure que sobretot l'espai estava en contra nostra. Així que la Marina va decidir fer un canvi a la disposició de les taules i les cadires. La seva classe ha estat amb pujades i baixades. Ja li he comentat un cop que hem sortit: al principi molt engrescador, després s'ha baixat el ritme i finalment ha tornat. M'ha agradat molt la "performance" que ha fet al principi. M'ho apunto com una cosa a fer, com una obligació a practicar. Totes i tots s'han quedat com descol·locats, per començar amb la disposició de les cadires i la taula, i després amb la manera de fer, de presentar el tema. Només una cosa li he volgut remarcar i és que ho odio: el powepoint no serveix per posar parrafades. S'han de posar ítems molt destacats, no extractes de textos, no cites quilomètriques. Però m'ha agradat molt la manera d'enganxar als estudiants.